"Vaig notar que, després d'haver passat dues nits allà, aquell indret m'havia calmat. Em sentia lliure. El meu cervell no s'amoïnava per res. Semblave que totes aquelles forces de resistència haguessin deixat d'actuar i comencés a aparèixer el meu jo autèntic.
Vaig pensar que forcem tant el cap fent-lo servir per a bajanades que havia acabat especializant-se a solucionar absurditats. Quan no havies de fer res en absolut apareixien la teva essència i el teu jo autèntic [...] Allà, quaranta-vuit hores després de la meva sentència de mort, em trobava, per què no dir-ho, feliç.
Què m'agradaria fer mentre em quedés vida? El Nen deia que el més important era descobrir allò que sempre havies desitjat fer però que la por t'havia impedit aconseguir.
Sentia que, des de ben petit, el món m'havia prohibit moltes coses.
Potser m'agradaria escriure. El meu pare adoptiu escrivia. A l'hospital em vaig inventar una sèrie d'històries curtes [...] Però escriure no em servia. Ja ho havia fet i no n'havia gaudit gaire.
De sobte ho vaig veure clar, vaig saber què volia provar en aquells dies.
Cantar. No cantar em feia estar incomplert. Però no volia cantar qualsevol cosa, sinó àries.
Les àries em fascinaven. Sempre havia pensat que m'encantava escoltar-les, però potser el que desitjava en realitat era cantar-les [...] D'això es tractava, de realitzar alguna cosa impossible.
Estava feliç... I de sobte va succeir, el far va canviar de color i es va tornar vermell."
(fragment pàg. 116-118)
es:
