"Aquell dia havia arribat una carta del pare. Havia trobat feina, preguntava a la mama si volia seguir fins allà baix. Va quedar-se amb la carta a la mà, amb cara apesarada fixa en el mar. Vaig suposar que diria que no, perquè mirava cap a Nàpols i no pas cap a occident, una idea estúpida que em vaig guardar. Després em va preguntar què opinava jo de la proposta, si hi volia anar. A partir d'aquell moment per a ella Amèrica va ser allà baix.
Allà hi havia la velocitat, creixeria per força, perquè allà tot es feia gran, espaiós, sabates, gelats, cotxes, i tothom era alt, soldats, escriptors, obrers. M'atreia un lloc on començar sense conèixer ningú. Em podia treure l'uniforme d'invisible, ho seria sense cap esforç d'imaginació. Podia ser un bon lloc, per a mi, un país que es digués allà baix. Aprendria l'idioma de l'àvia, resoldria mots encreuats americans, tindria sabates i gelats perquè recodava aquestes paraules en anglès, una resta perduda d'algú altre [...] Una mica d'anglès havia corregut per casa, per a l'àvia era important transmetre'l. La llengua és l'última propietat de qui se'n va per sempre, i ella no va tornar mai a la seva terra.
La mama per primera vegada volia la meva opinió en una cosa important, no pas cap jeroglífic [...] Parlava amb mi, però per necesitat d'una presència. Aquell home seu s'havia aventurat allà baix en busca d'una possibilitat més bona i resulta que havia trobat l'ocasió [...] Havia aconseguit obtenir el visat i a més havia trobat una bona feina i un lloc per a nosaltres..." (fragment pàg. 71-73)
