"Es va refugiar a l'entrada. A sota l'escala, damunt d'una lleixa, hi havia estrelles de mar, curculles lanques i marronoses, amb estries o llises, arrels de canyes, trossos de fusta grisa. Berta, sóc el teu pare i t'estimo. I estimo a la teva mare, perduda enmig d'un temporal. Pero jo la veig en cada bocí de fusta, en els nusos de les arrels de canya, en cada punta de les estrelles de mar. El mar me la torna i me'n deixa les engrunes a la sorra. Berta, tu no saps que la teva mare és amb mi. Ella, la Cèlia, em guarda de la por i del naufragi. I jo li parlo cada vespre, sense paraules, sense veu. En Martí va agafar un cargol de mar i se'l va acostar a l'orella. La música de les onades li va calmar el neguit. Sé quan la terra gemega de set o te fam i sé quan vol que la reguin o que li descarreguin el pes dels fruits, com si ja estigués a punt de parir. Per què no em dictes les paraules, Cèlia? [...] I va sortir fora, arrossegant el peus, amb el cap que semblava que havia d'escombrar el terra, com la roba que volava feia estona, penjada entre dos pals clavats a l'hort.
La Berta estava molt acostumada als silencis d'en Martí. Després de sopar, encenia un caliquenyo assegut al banc de davant del foc, es mirava un moment l'encenedor i allí s'estava, callat fins a l'hora d'anar a dormir. Però havia estat diferent, el pare. La Berta en recordava la rialla, una rialla tendra, encomanadissa, que persistia com la veu del vent..." (fragment pàg. 77-79)
