Parlar de tu

Si ara parlo de tu i del teu silenci és perquè et veig orfe enmig
de la presència afutada del temps, orfe de mots que puguin
apagar el murmuri del foc i de les ombres, mentre corres entre
el rostoll, saltes les basses i t'enfiles al cirerer de l'hort.
Parlo de tu, del silenci que creix en tu com una heura
salvatge i t'imagino contemplant les fotges a la timba del riu,
volant sobre els pollancres, percaçant els instants en cada gota
d'aigua.
Parlo de tu i del teu silenci perquè sé que el silenci teu
és meu: voldría conjurar-lo amb aquests mots i que al teu cos
naixés la música del vent, que hi retornés la veu que és sempre
el crit de la memòria.
(p. 52)

M. Rosa Font