"Sentint la música dels gaiters que venia del carrer, la Lucia Maione pensava en la vida.
I pensava que la vida era una cosa estranya, que ningú no havia entès mai, filòsofs, autors de cançons, i encara menys ella, que era ignorant i que només sabia fer de mare i esposa.
Recordava la seva, de vida, fins feia pocs mesos. Si és que se'n podia dir vida. S'estava estirada al llit de nits i gairabé tot el dia, sense dormir mai profundament, en un estat constant d'ensopiment poblat d'imatges, pernsaments interromputs, records. Si a una mare li prenen un fill d'un dia per l'altre, si encara en té les camises per planxar, si encara en sent la rialla a les orelles, aleshores no es pot preveure què li pot passar.
Continuava feinejant a la cuina. Els fills jugaven a l'habitació del costat. Aquests també són fills meus, havia pensat. Tenen dret a una mare.
Amb aquesta reflexió, però, no n'hi havia hagut prou, durant pràcticament tres anys, i ni la casa, ni el marit, semblaven raons suficients per tornar a viure un altre cop. L'única cosa que volia fer era mirar el retall de cel que es veia des del seu llit, esperant que passés un àngel ros i se l'endugués.
Fins que un dia, tot d'una, s'havia aixecat. Alguna cosa en l'aire de la primavera, un perfum nou, potser una olor. I havia sortir a la finestra per mirar a baix. Havia vist la placeta, els carrerons que anaven cap amunt i cap avall. Havia vist la vida, que viatjava com sempre, i l'havia enyorat.
Jus a temps, va pensar mentre anava posant tots els ingredients sobre la taula [...] Aleshores s'havia pentinat i s'havia canviat el vestit. I havia mirat de fer un somriure insegur al mirall del tocador del dormitori..." (fragment pàg. 214-215)
