Ai, QUIN FRED QUE FA!

Ai, quin fred que fa!
tinc les cames enrampades
tinc les mans encarcarades,
tinc el nas fet un glaç...
Si això dura no sé pas...

Ai quin fred que fa!
Jo no el puc pas aguantar.

Josep Carner

Feliç estrena d'hivern!

INVIERNO

Con montones de nieve hice el contorno de tu letras,
edifiqué tu nombre en la altura;
luego salió el sol
y deshizo tu nombre convirtiéndole en agua.
Acabo de beber tu nombre en el único charco.
Tu nombre me persigue
inquilino en mi sombra;
desapareceré,
y él estará a mi lado.

Gloria Fuertes

 

POEMA DE DESGLAÇ

 

Ciutadella, 26 de febrer 2013
  
Sota aquest vent s’aviven
calius d’antigues xeres mal colgades...
Estrany cal·lidoscopi
on el que és vell es torna neu intacta
-oferta a tu, perquè hi deixis petjades
i en sollis la puresa massa eixorca-
i on el que és nou perd llei d’estrangeria...!
En tu estimo tot el meu passat
congriat en un sol nom ritual:
els ravals foscos del desig, el mal,
la mar assolellada i el bressol.
Cada tombant del teu cos m’alimenta
d’altres paisatges que l’oblit no fon:
el foc encén de nou cada campana
i es clou l’enyor, en retrobar-los vius,
fets carn en tu, i tu els dónes sentit.

No esborraria cap revolt, cap culpa,
cap rastre de coltell, ni l’ombra ni l’estrall,
ni el desert ni la sang sembrada arran de duna,
morta, ni els verds oasis delmats, ni cap miratge,
ni el crit fosforescent dels ossos que els xacals
han rostat i abandonen cansats...:
Prenc el camí que m’ha portat a tu. 

Maria-Mercè Marçal

MUTIS

  Ciutadella 16 de febrer 2013

Era más romántico quizás cuando

arañaba la piedra

y decía por ejemplo, cantando

desde la sombra a las sombras,

asombrado de mi propio silencio,

por ejemplo: "hay

que arar el invierno

y hay surcos, y hombres en la nieve"

Hoy las arañas me hacen cálidas señas desde

las esquinas de mi cuarto, y la luz titubea,

y empiezo a dudar que sea cierta

la inmensa tragedia

de la literatura.

(pàg. 182 de  Agujero llamado Nevermore)

Leopoldo María Panero   


     

TEMPS DE PLUJA

 

 (Ciutadella, 2 de febrer de 2013)

 Qualsevol dia al capvespre
darrera de la finestra
sents el seu alè de tardor,
dolç i trist és com un plor
que el vent ens acosta
i que truca a la porta.

Ell seu a taula,
el sents allí, no li cal dir una paraula,
per saber que ha arribat al fi.
El temps de pluja,
temps d'estimar-se a mitja veu,
de collir el que van llençar a tot arreu,
és el temps de pluja.

  De tornar a buidar l'armari
mentre els fulls del calendari
van caient sense fer soroll,
d'oblidar la barca al moll,
quan mai no s'acaba l'amor ni l'estimada.

Ell seu a taula,
el sents allí, no li cal dir una paraula,
per saber que ha arribat al fi.
El temps de pluja,
temps d'estimar-se a mitja veu,
de collir el que van llençar a tot arreu,
és el temps de pluja.

A prop del foc,
per a tots dos hi ha lloc.

Joan Manuel Serrat

 

COUPERIN, A L'HIVERN

(Son Saura - aquarel·la Andreu T.)

Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,
els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
ens fa veure les tecles més blanques.

Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,
ni freda ni poruga
la música comença, i et salta, entre les mans,
un ocell que palpita i que juga.

Màgic ocell! L’hivern, vençut pel seu encís,
fa tres passes enrera.
Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç
de més lluny que d’una primavera.

Màrius Torres 


 

MAI ES FA ESPERAR...

HIVERN
(Ciutadella, desembre 2010)

Estimo la quietud dels jardins

i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja

i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre

i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables

i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:

és una mica malenconiós,

d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu :

és un oblidar la preponderància del verd,

un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:

és una rara flexibilitat de la llum

damunt les coses.

L'hivern és el silenci,

és el poble en silenci,

és el silenci de les cases

i el de les cambres

i el de la gent que mira, rera els vidres,

com la neu unifica els horitzons

i ho torna tot

colpidorament pròxim i assequible.

Miquel Martí i Pol

I ARRIBÀ L'HIVERN...

Crepúsculo, Alburquerque, INVIERNO

No fue un sueño,
lo vi:
La nieve ardía.

Ángel González

UN ANY MÉS...L'HIVERN ÉS AQUÍ

El invierno
de lunas anchas y pequeños días
está sobre nosotros. Hace tiempo
yo era niño y nevaba mucho,
mucho. Lo recuerdo
viendo a la tierra negra que reposa,
apenas por el hielo
de un charco iluminada.
Es increíble: pero todo esto
que hoy es tierra dormida bajo el frío,
será mañana, bajo el viento,
trigo.
Y rojas
amapolas. Y sarmientos...

Sin esperanza:
la tierra de Castilla está esperando
-crecen los ríos-
con convencimiento.

Ángel González
(del seu llibre Palabra sobre palabra)