Hi ha poemes tan breus que fa falta una vida
per trobar el darrer mot.
per trobar el darrer mot.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ponç Pons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ponç Pons. Mostrar tots els missatges
dijous, 19 de febrer del 2015
dimecres, 5 de novembre del 2014
POÈTICA
Barcelona 4.11.2014
S'alça el vespre i cau lent
el vel gris de la fosca.
Assegut el llindar
del poema que dur
trenca regles i normes
el vers és un clar
pur silenci ple d´ombres
que fugen quan vull
jugar amb elles i es fa
sense cap barca mut
el meu somni que es mor
sol enfront d'aquest mar
desolat del llenguatge.
el vel gris de la fosca.
Assegut el llindar
del poema que dur
trenca regles i normes
el vers és un clar
pur silenci ple d´ombres
que fugen quan vull
jugar amb elles i es fa
sense cap barca mut
el meu somni que es mor
sol enfront d'aquest mar
desolat del llenguatge.
dimarts, 12 de novembre del 2013
L'IMPOSSIBLE VIATGE
.JPG)
La llum, talment d'un far, inunda absorta
la pàgina final d'un llibre i traça
fronteres amb el sòl. Hi ha dies, ara
mateix escric, infant, ulls clucs, els somnis
a punt que el mar es fa com d'ambre i puja,
rissaga lenta, els esgraons de casa. Escumejant,
desferma ports i llança al cel gavines
que eixorden àgils l'aire, Tot es mou
a ritme de rumbada. Orsat, astruc,
la cambra és un veler rumb d'altres illes
intactes d'àmbit grec. Però en la penombra
hi ha una òliba que riu i al poble suren
vells cans rossegant negres bosses de fems.
Encallat, l'aigua put...
s'amunteguen sargassos.
Ponç Pons
Gràcies, Marta!
diumenge, 30 de juny del 2013
EN VERD I GROC...
Fills del mar i la calç amb camamilla als ulls
Descobríem els noms dels ocells emboscats
Ens vestíem de llum a les platges ardents
Amb sorra esmerilàvem gregament el cos
La sal creixia als patis verds sota el raïm
No sabíem que el món existia i que enllà
De les costes de l’illa hi hagués altres déus
Un vell atles romput em va obrir tots els ports
Vaig llegir l’Odissea entre mates i pins
On són ara els senders desvirgats de Son Bou
O els tendals de canyís vora els verds
Descobríem els noms dels ocells emboscats
Ens vestíem de llum a les platges ardents
Amb sorra esmerilàvem gregament el cos
La sal creixia als patis verds sota el raïm
No sabíem que el món existia i que enllà
De les costes de l’illa hi hagués altres déus
Un vell atles romput em va obrir tots els ports
Vaig llegir l’Odissea entre mates i pins
On són ara els senders desvirgats de Son Bou
O els tendals de canyís vora els verds
tamarells
Sobrevolen Addaia sornuts gavians
Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil
Sobrevolen Addaia sornuts gavians
Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil
Ponç Pons
dimarts, 11 de setembre del 2012
dijous, 17 de maig del 2012
PARAULES
(Ciutadella 17.05.2012)No vivim, les paraules
ens desviuen i ens fan,
cercadors enfebrits
de bellesa, perduts
presoners d’una pàgina.
Ponç Pons
dimecres, 21 de març del 2012
ADAM
Hi ha la mà que l'escriu
i la lletra que és blava.
Hi ha un home dempeus
i una llum que endevina
calenta i esclava
nerviosos els traços.
Hi ha l'hora que és dol
llambrejant somniosa
pel foli ple díalgues.
Hi ha munts de gargots
i un silenci que escampa
llavor pura i sembra
la veu com una ombra
compacta que diu:
El poema em fa a mi.
Ponç Pons
Dia Mundial de la Poesia
dilluns, 12 de març del 2012
EN UN MATÍ DE DISSABTE...
Un haikú és
açò que està passant
ara i aquí.
Un tros de vida
escrit, instant fet art...
Tot en tres versos
Ponç Pons
dilluns, 5 de desembre del 2011
INSTANT... 12:12
Un haikú és
açò que està passant
ara i aquí.
Un tros de vida
escrit, instant fet art...
Tot en tres versos.
Ponç Pons
(pàg. 187 de Dillatari)
divendres, 18 de novembre del 2011
dimarts, 4 d’octubre del 2011
ODA A UNES AVARQUES
i hem petjat amatents
arenals d'alga i ones.
Hem tastat el regust
de la sal que als cocons
deixa la tramuntana
i hem pujat per esquius
penyals de dura roca.
Hem nedat en la nit
xafogosa d'agost
i hem ballat amb el vent
a les platges del sud.
Hem gaudit entre cards
i efusius abatzers
aquest cel que ara ens ompl
de tardor i gris ens du
nuvolat cap el fred.
Hem sebrat de records
els tiranys estiuencs
i hem fet lliures haikús
solitaris pel bosc.
Franciscanes, humils,
pell i roda de cotxe,
amb vosaltres he vist
els indrets ancestrals
on batega Menorca
i he notat dins meu,
ple de joia i d'orgull,
que em naixia una pàtria.
Amb vosaltres he estat
tan feliç que ara us dec
un poema d'amor,
estimades avarques.
Ponç Pons
(pàg. 184-185)Dillatari
dijous, 15 de setembre del 2011
dimecres, 14 de setembre del 2011
LECTOR IN FABULA
Hi ha un home entre la nit que avança i porta
la llum d'un canelobre per les altes
quietuds del monestir que té malaltes
les pedres d'humitat. Obre una porta,
grinyolen els galfons amb rovellada.
polsenca solitud mentre la fosca
s'ablama i contorneja, trista i tosca,
la freda biblioteca abandonada.
Brillants els ulls va recorrent prestatges,
mirant embadalit els toms que ininden
la seva ment d'un fèrtil goig i funden
un clar-obscur domini de miratges.
Recobra vell el fil de la memòria,
s'entrega llibre obert a la lectura
que el mena, tot gaudint, per l'aventura
plaent i ben escrita de la història.
Ponç Pons
(pàg 37 de Desert encès)
dimecres, 24 d’agost del 2011
COROL·LARI
El foc és un miratge més del fum.
Abocat a l'espera
del mot que il·lumini fugaç, el silenci,
l'estança és un món. A les fosques. Tot sembla,
tancat, un enigma de símbols estranys.
Fer el poema és fer llum.
Desxifrar. L'invisible,
gelós que s'amaga, té porta i té pany.
Abocat al no-res
de la pàgina blanca, amb tossuda obsessió
per llaurar amb ploma el buit, invocam l'exorcisme.
No hi queden ja claus. A mercè del gran vent
que desferma les cordes que unien els núvols,
l'estil som un quants.
El poema, per sort,
carregat de futur, ha deixat de ser una arma.
(pàg. 35)
del mot que il·lumini fugaç, el silenci,
l'estança és un món. A les fosques. Tot sembla,
tancat, un enigma de símbols estranys.
Fer el poema és fer llum.
Desxifrar. L'invisible,
gelós que s'amaga, té porta i té pany.
Abocat al no-res
de la pàgina blanca, amb tossuda obsessió
per llaurar amb ploma el buit, invocam l'exorcisme.
No hi queden ja claus. A mercè del gran vent
que desferma les cordes que unien els núvols,
l'estil som un quants.
El poema, per sort,
carregat de futur, ha deixat de ser una arma.
(pàg. 35)
dilluns, 14 de juny del 2010
diumenge, 28 de març del 2010
dilluns, 26 d’octubre del 2009
9 PERSONATGES I 8 ESCENES...
Escena 1
Escenari a les fosques. Es comença a sentir "Ne me quitte pas", de Jacques Brel. Es van encenent els llums. Habitació d'hospital. Bàsicament, una tauleta amb el ràdiocd, una cadira i MIQUEL estirat al llit.
MIQUEL (S'aixeca lentament, apaga el ràdiocd i saluda el públic amb un gest): -Bon vespre a tothom. No sé si sou reals, si existiu o sou l'ombre d'un somni, però jo em sent perdut en aquest gran teatre del món. Destrossam el paisatge, embrutam el mar, contaminam l'aire... Anam cap a la fi del món. Quan era al·lot, sempre ens parlaven del Judici Fianl. Ho recordau? El cel s'obrirá, sortiran els àngels i faran sonar les trompetes de l'Apocalipsi. Llavors començarà tot: terratrèmols, volcans que esclaten, cases que s'esfondren, estels que cauen, pluges de foc [...] De petit, sempre m'explicaven que al infern ens torturaran i ens cremaran vius eternament. Són ganes d'emprenyar, eh! Per quatre dies que tenim i quatre pecats que fem... No n'hi ha per tant! En canvi al cel, diuen, es passaran tot el dia contemplant Déu. Pot ser un poc avorrit. Si no hi ha tele o futbol..." (pàg. 9-10)
Escenari a les fosques. Es comença a sentir "Ne me quitte pas", de Jacques Brel. Es van encenent els llums. Habitació d'hospital. Bàsicament, una tauleta amb el ràdiocd, una cadira i MIQUEL estirat al llit.
MIQUEL (S'aixeca lentament, apaga el ràdiocd i saluda el públic amb un gest): -Bon vespre a tothom. No sé si sou reals, si existiu o sou l'ombre d'un somni, però jo em sent perdut en aquest gran teatre del món. Destrossam el paisatge, embrutam el mar, contaminam l'aire... Anam cap a la fi del món. Quan era al·lot, sempre ens parlaven del Judici Fianl. Ho recordau? El cel s'obrirá, sortiran els àngels i faran sonar les trompetes de l'Apocalipsi. Llavors començarà tot: terratrèmols, volcans que esclaten, cases que s'esfondren, estels que cauen, pluges de foc [...] De petit, sempre m'explicaven que al infern ens torturaran i ens cremaran vius eternament. Són ganes d'emprenyar, eh! Per quatre dies que tenim i quatre pecats que fem... No n'hi ha per tant! En canvi al cel, diuen, es passaran tot el dia contemplant Déu. Pot ser un poc avorrit. Si no hi ha tele o futbol..." (pàg. 9-10)
diumenge, 15 de febrer del 2009
__________________________________________________________
__________________________________________________________
__________________________________________________________
- Perquè escriure és també donar un sentit al món
- I salvar del neguit un temps mortal absurd
- Persever en la nit tot cercant fervent mots
- Que emotius m'apuntalin fets versos la vida.
___________________________________________________________
___________________________________________________________
___________________________________________________________
dijous, 27 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)