"-¿Tu, tu? -va preguntar el Bernadí Taverner. Va perseguir-lo uns pasos -Atura't, home, deixa'm que et veja eixes ferides i et duré a l'hospital, si cal.
¿Què volia, aquell torracollons? De totes les persones d'aquella refotuda ciutat havia d'ensopegar amb ell, un paio que manifestava una dèria malaltissa pels que viuen al carrer, o per ell especialment, que també era un sense sostre i, en bona lògica, no trobava motiu perquè fixara en ell la seua atenció [...] Amb una certa aprensió, el Bernadí Taverner li va posar la mà al muscle perquè el captaire s'aturara. Aquest va fer un gest brusc de refús. Però es va aturar.
-¿Com t'ho has fet això? Déu, sembla que t'hagen lapidat -va exclamar en sentit bíblic. Va fer una ullada atenta a les ferides, quasi una exploració diaria, realitzada per un expert. A la llum nocturna del carrer ja es veia que les ferides eren superficials, ja no sagnaven [...] Això no obstant, va insistir a portar-lo a l'hospital per curar-se en salut, va assegurar.
- No, a l'hospital ni persar-ho, li ho pregue -va implorar amb un deix de submissió [...] No et puc deixar , tal com vas, seria com abandonar-te -va fer el Bernadí. -Pujem a casa i apanyarem eixa destrossa de la cara. I el va entrar a casa. Li curaria les ferides amb un antisèptic i, en acabant, li oferiria un bany, menjar, roba i un xic de repòs que, en la seua vida ambulant, sempre era d'agrair." (fragment pàg. 209-213)
Octavi Monsonís
