"Ara mateix estic treballant en un cas que fa mala pinta. Crec que la clau és contestar una pregunta que no té fàcil resposta: per què una dona, separada del seu home de fa quatre anys, pagaria la prima de l'assegurança (una assegurança mútua de vida, que podria haverlo-beneficiat a ell si fos ella la morta)? Doncs ho havia fet, i ara el seu home era mort i ella pretenia cobrar. Havia pagat tot aquest temps, de separats també, ella sola. A dreta llei, no hi ha objeccions, però fa pudor: la gent no les fa aquestes coses. Si no fem nosa a algú, ens pot somriure, ens pot deixar el seu cotxe i fins i tot pot cuidar-nos el peix durant un viatge inesperat; però si fem nosa, i ens foten al carrer d'una puntada de peu al cul, no ens paguen l'assegurança [...] El cas fa mala olor, i a la nostra companyia les males olors ens agraden tant com a la terra li agrada la pudor de merde de fems [...] Ell vivia en un cotxe, un Passat familiar sèrie TDI, amb vidres fumats. Fa quatre anys que es van separar, però no van fer papers. No tenen fills. Ella no ha tingut ni un amant passavolant, és casta del tot, i ell havia esdevingut un captaire, un sense sostre, sense domicili. Treballava quan volia i (pausa) en allò que trobava. Menjava en menjadors públics, de caritat, i dormia al cotxe. Per què ella va continuar pagant la pòlissa, que ja saps que no és barata? M'imagino que planificava matar-lo i cobrar la pasta, però no per un amant, com a la pel·lícula del carter aquell que no sé per què trucava dues vegades, quin títol més poca-solta (pausa). Ell va morir amb el cap badat per un objecte contundent. Ho tens a l'informe...". (fragment p.18-19)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada