EN TONS DE VERD...

Girona 3.11.2014

 No me importan las rimas. Raras veces
hay dos árboles iguales, el uno junto al otro.
Pienso y escribo como las flores tienen color
pero con menos perfección en mi modo de expresarme
porque me falta la sencillez divina
de ser totalmente sólo mi exterior.
Miro y me conmuevo,
me conmuevo como el agua corre cuando el suelo está inclinado
y mi poesía es natural como el levantarse el viento.


Fernando Pessoa

A LA TARDOR...

(Girona 2.11.2014)

Antes de alejarnos tuve lástima, cerré bien la puerta y

tiré la llave a la alcantarilla. No fuese que a algún 

pobre diablo se le ocurriera robar y se metiera en la casa,

a esa hora y con la casa tomada.

Julio Cortázar

 

EL POEMA ÉS LA NIT

Girona 1.11.2014

El poema és la nit
i un balancí al terrat,

i jo,

assajant de dir coses en veu baixa.

Si ara apaguessin el llums del carrers,

i també els llums del pont

i els de les cases,

el poble esdevindria

paorosament gran,

tràgicament indefens.

El poema és la nit,

la nit del poble,

el poble dins la nit en una

meravellosa harmonia,

i jo al terrat,

segut al balancí,

dins el poble i la nit,

assajant de dir coses en veu baixa.

Miquel Martí i Pol

AL MATÍ...

 

Girona 1.11.2014

Tenia ganes d'anar-me'n lluny, com més lluny
millor, allà on neix el mal temps...

Fiódor Dostoievski

 

MEDITERRANI...

 Ciutadella-Barcelona 31.10.2014

 Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea
te vas, pensando en volver,
eres como una mujer
perfumadita de brea
que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme...

(fragment Mediterráneo)

Joan Manuel Serrat


 

A QUATRE BANDES...

"A mi m'agrada molt llegir, em sembla que no t'ho havia dit mai, em va explicar, però ara vaig molt a poc a poc perquè els ulls se'm cansen. Vols que llegeixi en veu alta, vaig oferir-me jo. Em faries un favor molt gran, va fer ell am,b un somriure. En Gerard era tot somriures, havia arribat un punt en què tot li semblava meravellós, i em va dir que era feliç de veure'm al seu costat. El llibre era de contes, d'en Pere Calders. Vaig començar a llegir en veu alta. Durant tota la tarda de disabte i, a estones, el diumenge, vaig llegir molt. En Gerard i l'espectre escoltaven. Al final, vaig decidir posar-me al mig de tots dos i així tots dos em sentien bé. L'espectre no va dir res, però em va somriure.Jo no llegia. Només ho havia fet a l'escola perquè m'hi havien obligat, però no li trobava la gràcia a empassar-me lletres escrites quan podia anar al cinema o mirar la televisió. Però aquells últims dies d'en Gerard a l'hospital, vaig començar a llegir en veu alta per força i, quan vaig acabar aquell primer conte, vaig sentir un soroll estrany i era que l'espectre reia. I en Gerard el va mirar i també va riure, i llavors jo també, perquè realment el que explicava l'escriptor en aquell conte era una absurditat que, de tan absurda, era divertidísima. Hi vaig tornar amb un altre conte, i tots tres vam tornar a riure. A petits glops, vam anar fent [...] Calders els alegrava l'existència a ells i també me l'alegrava a mi. Jo no hauria dit mai que fos tan apassionant llegir [...] Cada vegada que em fico al llit em miro el llibre d'en Pere Calders. Just abans que el sedesin, ell havia escrit a dintre, per l'Albert, que he estimat tant. En Gerard sabia que em deixava un regal molt gran, que jo ni m'havia adonat que m'havia fet. No era el regal d'un llibre, era el regal de la lectura. Era una companyia que, a partir d'aquell moment i, gràcies a ell, tindria cada vegada més i amb més assidüitat. Una companyia que m'arrencaria de la meva solitud, perquè al cap de poc vaig descobrir que, quan es llegeix, no s'està mai sol." (fragment pàg. 132-135)  

Blanca Busquets

  

VIATGE DE PARAULES

"Aquesta és la història de dos homes embarcats en un viatge apassionant..."

Viatge de paraules - Televisió de Catalunya

 

Viatge de paraules - Televisió de Catalunya

Mossèn Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll
http://dcvb.iecat.net/

AL MATÍ, PENSA L'ARBRE...

Ciutadella 19.10.2014

  

La sensación de que algo me falta…
Caen las hojas.

Taneda Santôka

CINEMA...

¿Has oído decir que la respuesta más sencilla, 
a menudo, es la correcta?

BOCINS...

"Porque hoy, Carmen, lo raro es no escribir, no ser humo de palabras escogidas. Y si, en el metro, en lugar de sus pequeñas terminales, llevaran libretas y bolígrafo o cuadernos Claire Fontaine; y si cada vez que pulsan, o pulsamos, enviar, tuitear o responder, nos agolpáramos en fila con nuestros mensajes tras los buzones amarillos, el mundo se habría vuelto más martingaitiano todavía, y cómo te ibas a reír [...] ¿Cómo podré contarlo? ¿Cómo diré que no son los recuerdos míos sino los de cualquiera? Que no se trata de lo que tú y yo o tú y tantos otros y otras vivieron, sino de que estás ahí, sigues ahí. Así tú, muy repartida en novelas y ensayos y en las cosas que dijiste y en los secretos que guardaste y en lo que rechazabas y en los versos [...] Flotan hoy por todas partes las palabras que nos escribimos cada día, que se enredan y no duran y no son tan para siempre ni tan nítidas como las que dibujaba tu mano. Entre todas esas palabras se encuentran las de quienes, a veces, me preguntan cómo estuvimos tú y yo tan cerca si de tus últimas novelas parecía ausentarse lo político: las vidas circulan en ellas por los laberintos interiores, por relaciones familiares y de amistad, y la lucha de clases y la semilla de la revolución de Tupac Amaru son apenas un roce, una atmósfera a lo lejos. Suelo contestar preguntando quién puso puertas al combate y digo luego que cada uno de tus libros es un manual sobre cómo se fabrican el arrojo y la osadía [...] Lo raro hoy, Carmen, es no escribir, y mucho más raro todavía comprender que la luz, esa que muestra sin vuelta ya de hoja que te has ido, es la que te regresa, jugando a las escondidas una vez más." 
(fragment pàg. 208-209, Lo raro es no escribir, Belén Gopegui)

 Carmen Martín Gaite

Salamanca de Carmen Martín Gaite