Com el vol indecís, d'un sospir
que arriba amb esma al pit, les tardes tèbies.
Com la llum dels capvespres d'abril,
que claregen les nits de Primavera.
Tot és fràgil, massa fràgil.
Tot és fràgil, fràgil, fràgil.
Com l'estranya saviesa dels vells
o el dibuix d'un ocell sobre les roques.
Com la flor que s'ha obert d'improvís,
la riquesa, l'oblit, la bellesa.
Com el temps que s'amaga als miralls
o el misteri profund d'un incendi d'estrelles.
Com la vida que tinc a les mans,
com un germà que he abraçat en l'absència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada