DE PALPENTES...

"Vestit amb una jaqueta de camuflatge i botes altes, camines sense fer soroll. Observes tot el que es mou amb mirada d'expert. No tens por. Al sarró, hi dus una pistola i un punyal, tot i que t'agrada més fer servir el fusell, que et permet avançar amb el canó obrint-se pas entre les branques i els esbarzers. A casa, hi tens fotografies i records d'aquestes sortides: una imatge amb les mans esgarrapades després d'haver escanyat un dia o, penjada a la paret, una setmana dissecada, tan inexpressiva com en el moment de disparar-li dues bales entre el dimecres i el dijous. No saps què hi trobaràs, però tens prou experiència per intuir el perill. Et reconforta tornar a viure aquesta sensació d'imminència. La vas descobrir fa molts anys, quan amb prou feines eres capaç de matar una hora o una tarda (després van venir els dies, les setmanes, el mesos). A mesura que avances, situes l'escopeta en posició de disparar. Sents la fredor de la galtera, la tibantor del gallet i et prepares per la força, sempre sorprenent, del retrocés. Endivines l'alè de la presa mentre en calcules les dimensions. De nou, reconeixes la responsabilitat i el risc, el vertigen de saber que, en aquest paisatge definitivament íntim, sentint la humitat de la terra sota les botes, o dispares i mates el temps o el temps et mata a tu." (pàg. 53-54 conte: EL TEMPS)