La llum diamantina se'm presenta
davant els ulls. No sé quasi, però
ja caminar sinó cap a la posta
severa de l'hivern, brunyida, breu.
Però bé cal, estrelles, contra el vent,
no defallir, no seure sota un arbre.
Comença el camí rost per on salvar-me
del negre aclofament ple de paranys.
Joan Vinyoli
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada