VOLAR...

Despierta, despierta
te tomo como amiga
mariposa.

Matsuo Basho

NISSAGA...

 

"El Miquel Guinovart es va veure reflectit en l'Emma i va fer els possibles perquè a la seva néta li agradés cada vegada més la llibreria i la vida que s'hi vivia. Amb catorze anys la filla de l'Helena s'havia llegit més llibres que totes les nenas de la seva edat juntes i podia enumerar en ordre cronològic natural cadascuna de les obres de qualsevol escriptor català contemporani. El seu avi va introduir-la hàbilment en un món de personatges reals que semblaven de ficció. Va explicar-li històries gairebé màgiques sobre el fundador de Les Flors del Mal i ella va escoltar-se amb els ulls oberts totes i cadascuna d'aquelles històries [...] Malgrat les indirectes constants del seu pare, l'Amadeu Guinovart va poder continuar amb la idea d'esdevenir un escriptor important i no va deixar d'escriure ni un sol dia la seva novel·la. Pocs mesos després del seu retorn, amb el fill del farmacèutic i un dels mestres de Mir van crear la revista literària Flor Blava. La revista es va publicar mensualment durant gairebé dos anys i en cada número els lectors van poder llegir un nou capítol de Matilde. El Miquel Guinovart en conservava tots els números. Quan l'Emma va fer catorze anys els hi va ensenyar i així va ser com la seva néta va començar a llegir els primers capítols de Matilde i, malgrat no entendre a vegades el llenguatge vuitcentiste de l'Amadeu Guinovart, va tenir més i més ganes de saber coses d'aquell avantpassat seu [...] L'Amadeu Guinovart, però, mai va acabar aquella novel·la perquè quan va arribar al capítol vint-i-un va decidir no continuar. Convençut que el que estava escrivint era millor que qualsevol obra literària que mai ningú abans hagués escrit, havia fet arribar els divuit primers capítols a Josep Yxart i havia esperat amb ànsia una carta de resposta. La carta havia trigat més de dos mesos a arribar i, quan ho havia fet, l'havia deixat sense més ganes d'escriure. Ningú va saber mai què li deia Yxart en aquella carta, però a partir de les hores l'Amadeu va abandonar Matilde i va decidir tornar a Barcelona per acabar la carrera.

L'Emma Guinovart va haver d'insistir molt fins aconseguir tocar els fulls engroguits del manuscrit inacabat. Quan va començar a anar a l'institut, va passar-se hores intentant desxifrar l'escriptura de l'Amadeu Guinovart i tardes senceres buscant la carta de Josep Yxart entre tots els papers antics. Els misteris que envoltaven la seva vida, en aquells moments, eren per a l'Emma molt més atraients que les fórmules de física que li ensenyaven a classe. Mai va trobar la carta, però sí alguns dels poemes que l'Amadeu va escriure a una noia [...] A l'Helena no li agradava gens que la seva filla es passés tantes hores a les golfes i encara menys a la llibreria. Volia que l'Emma estudiés, anés a la universitat, s'allunyés de Mir tant com li fos possible... Però a la seva filla no li agradava estudiar, treia males notes en totes les asignatures, excepte en llengua i literatura [...] Va ser el Jaume qui va dir-li que l'Emma volia deixar l'institut i treballar amb ell a Les Flors del Mal . Va dir-li, també, que ell hi estava d'acord i el seu sogre, per calmar-la, va argumentar-li que als llibres es podien aprendre moltes més coses que a la universitat. Als disset anys la filla gran de l'Elena Vidal va començar a treballar a Les Flors del Mal." (fragment pàg. 56-59)

 Mònica Batet

MIAUUUU...

"En lo alto de la copa del caqui, la silueta del gato dispuesto a afrontar el instante decisivo que venía después, con todos sus nervios alerta ante el mínimo rolar del viento, era la viva imagen de quien, entre el cielo y la tierra, se dispone a abalanzarse sobre un hueco imaginario.

Sabía que los gatos únicamente abren su corazón a sus dueños, solo a ellos les muestran su verdadero esplendor, pero al menos disfrutábamos de la ambigüedad de la situación, por mucho que no pudiérmos reclamar el derecho a los mimos de Chibi.

Por esa misma razón, en cambio, desplegaba con nosotros toda su inocente naturalidad, sin falsas adulaciones, faceta que ni siquiera conocían sus dueños. Sin profundizar mucho en el razonamiento, pensé que ese era precisamente el origen de su misterio. Esta actotud más relevante y definitoria empezó a ser para nosotros lo que dimos en llamar la "captura del destello".

"La captura del destello" es también el título de una serie de litografías en color a base de cera realizadas por un artista que comenzó su carrera como grabador. Recientemente me habían invitado a participar con él en una entrevista con motivo de la inauguración de una retrospectiva suya en el mueso de Osaki, compuesta en su mayor parte, de hermosos grabados.

¿Qué significaba para él la "captura del destello"? Su trabajo con el color a tal fin consistía , como tuve ocasión de explicar, en captar y atrapar un espacio en el que los colores no dejaran de moverse hasta transformarse en imágenes nacidas de materia inerte, del mismo aire.

Generalmente admitimos que los pintores se apropian de los colores y de las formas de la naturaleza para fijarlos sobre el lienzo, pero este artista tendía a hacerlo sin disociarlos de ella, en su movimiento natural, sin tratar de fijarlos, ya que precisamente solo pueden existir con la materia y con el aire. En este sentido, se le podría nombrar digno heredero de la escuela iniciada por Leonardo da Vinci." (fragment pàg. 85-87)

Takashi Hiraide

ENIGMES...

"Sarah y yo negamos con la cabeza, a la vez que nos dejábamos servir más vino.

-Es una vieja historia que le contó Wilhelm a Jung, que también se interesaba por el libro de las mutaciones. Al parecer, el traductor del I Ching al alemán vivió en un territorio de China muy afectado por la sequía. Hacía meses que no caía una gota de lluvia y se avecinaba la catástrofe. Los católicos organizaron procesiones, los protestantes recitaban plegarias y los chinos quemaron incienso y dispararon sus fusiles para espantar a los demonios de la sequía. Hasta que finalmente alguien dijo que había que buscar al hacedor de la lluvia.

-¿Era un espíritu de la tierra o algo parecido? -intervino Sarah, súbitamente interesada por aquella historia.

-No, era un hombre anciano y enjuto que vino de una aldea de provincias. -Sonrió Liwei-. Dijo que sólo necesitaba que pusiesen a su disposición una cabaña tranquila. Se la dieron y se encerró allí tres días.

-¿Y qué sucedió? -pregunté.

-Al cuarto día, las nubes se amontonaron y cayó una gran nevada, en una época del año poco propicia para ello. Asombrado por el milagrp del hacedor de lluvia, al parecer Wilhelm fue a conocerlo y le preguntó cómo lo había hecho. ¿Y sabéis qué le respondió este hombre humilde? Dijo: "Yo no hice la nieve, no soy responsable de ello". A lo que el alemán preguntó "¿Entonces, ¿qué ha hecho usted durante estos tres días?". El hacedor de lluvia se explicó así: "En mi país las cosas son lo que deben ser, algo que en Occidente habíais perdido. Así, lo único que he tenido que hacer es aguardar tres días hasta que el Tao naturalmente ha hecho la nieve".

-No entiendo la moraleja de esta historia -reconocí.

-Es que no tiene moraleja alguna. Se trata de dejar que las cosas sucedan, eso es todo."  
(fragment pàg. 137-138)

Àlex Rovira - Francesc Miralles

48

son Oleo 16.11.2014

Es suave el día, suave el viento.

Es suave el sol y suave el cielo.

¡Así fuese mi pensamiento!

¿Ser yo tan suave es lo que anhelo!

Pero entre mí y las suaves glorias

Del cielo y del aire sin mí

Hay muchos sueños y memorias...

¡Lo que yo quiero es ser así!

Ah, el mundo es lo que a él traemos.

Existe todo porque existo.

Hay porque vemos.

¡Y hay mundo porque yo lo he visto!

(pàg. 123 de Noventa poemas últimos)

Fernando Pessoa

IN MEMORIAM

    

Girona 4.11.2014

Per la finestra

m'entra tota la vida.

També per ella

se me'n va cada tarda

l'enyor de que tu em manques.

Miquel Martí i Pol

DIUMENGE DE CINE...

 encontraremos una salida... como siempre!

MEMÒRIA

  (pàg. 32 de En la pols de l'aire) 

Jordi Dorca

POÈTICA

Barcelona 4.11.2014

S'alça el vespre i cau lent
el vel gris de la fosca.
Assegut el llindar 
del poema que dur
trenca regles i normes
el vers és un clar
pur silenci ple d´ombres
que fugen quan vull
jugar amb elles i es fa
sense cap barca mut
el meu somni que es mor
sol enfront d'aquest mar
desolat del llenguatge.

Ponç Pons

VENIM DEL NORD, VENIM DEL SUD...

Girona 4.11.2014

Venim del nord

venim del sud

de terra endins

de mar enllà

seran inútils les cadenes

d'un poder sempre esclavitzant

quen és la vida mateixa

que ens obliga a cada pas.

I caminem per poder ser

i volem ser per caminar.

(fragment)

Lluís Llach