dilluns, 31 de gener del 2011
diumenge, 30 de gener del 2011
1...
Etiquetes:
Ciutadella,
Fotografia,
Haiku,
Mario Benedetti
EN LA MEMÒRIA...
(més si clikeu damunt es llibre i aquí)
"Vaig començar a pensar en la història que finalment he explicat a La família del meu pare quan tenia set, sis anys. Quan per primer cop vaig voler explicar alguna cosa complerta que m'havien explicat. Tot i que potser va ser abans. Quan passava temporades a casa dels meus avis paterns i la tata Pilar, que treballava per a ells des que el meu pare va fer dos anys, m'explicava qui érem. Quan m'ensenyava que unes coses són les que passen i unes altres les que s'expliquen. I que la meva família (nosaltres) provaba desesperadament de ser una família a la qual les coses li passesin. A la qual no li calgués explicar. Una Família Silenci. Com si paraula no fos un element essencial per reconèixer el nostre entorn i pogués evitar-se. Com si llenguatge no tingués pes i el temps pogués transcendir sense conseqüències, impune.
Temps que no cal ser dit.
Yo sospecho que el cielo se parece más a un tratado de lógica simbólica que a una exposición de animales, llegiria, anys després, en un escrit de Nicanor Parra. Feia tot just unes setmanes que havia acabat La família del meu pare. Després la vaig entregar a la meva editora en català i al meu editor en castellà i llavors vaig marxar a Mèxic. Falta l'epíleg, els havia dit als meus editors abans de marxar. Encara no l'he escrit. I aleshores vaig arribar a Mèxic, vaig passar uns dies a la ciutat i vaig viatjar fins a Oaxaca per anar a una trobada d'escriptors on vaig poder, finalment, escriure el text que faltava per acabar-ho tot.
Poc temps abans havia visitat per primer cop Mercadal: el poble menorquí on havia nascut la meva àvia paterna. Un lloc que no fèiem servir per construir la nostre història familiar immediata, sempre immediata, i que és al centre de l'illa de Menorca on jo havia tornat fascinada. Un nom que vaig usar per titular el text final de la meva novel·la, el meu epíleg. Perquè lloc és, diu Heidegger, un espai que ja està habitat, fet a la mida de qui l'habita, imprès ja d'una història, personalitat i cultura particulars. Ho llegeixo ara. I això em fa pensar que jo me'n vaig anar d'aquell lloc que ara era Mercadal convençuda que hi tornaria, que els llocs escrits són els únics que es converteixen en llocs essencialment nostres: l'espai en què ens anem convertint tots nosaltres." (p. 30-32)
Temps que no cal ser dit.
Yo sospecho que el cielo se parece más a un tratado de lógica simbólica que a una exposición de animales, llegiria, anys després, en un escrit de Nicanor Parra. Feia tot just unes setmanes que havia acabat La família del meu pare. Després la vaig entregar a la meva editora en català i al meu editor en castellà i llavors vaig marxar a Mèxic. Falta l'epíleg, els havia dit als meus editors abans de marxar. Encara no l'he escrit. I aleshores vaig arribar a Mèxic, vaig passar uns dies a la ciutat i vaig viatjar fins a Oaxaca per anar a una trobada d'escriptors on vaig poder, finalment, escriure el text que faltava per acabar-ho tot.
Poc temps abans havia visitat per primer cop Mercadal: el poble menorquí on havia nascut la meva àvia paterna. Un lloc que no fèiem servir per construir la nostre història familiar immediata, sempre immediata, i que és al centre de l'illa de Menorca on jo havia tornat fascinada. Un nom que vaig usar per titular el text final de la meva novel·la, el meu epíleg. Perquè lloc és, diu Heidegger, un espai que ja està habitat, fet a la mida de qui l'habita, imprès ja d'una història, personalitat i cultura particulars. Ho llegeixo ara. I això em fa pensar que jo me'n vaig anar d'aquell lloc que ara era Mercadal convençuda que hi tornaria, que els llocs escrits són els únics que es converteixen en llocs essencialment nostres: l'espai en què ens anem convertint tots nosaltres." (p. 30-32)
dissabte, 29 de gener del 2011
FORJADES A COP DE PLOMA...
Las palabras, además de significado, tienen peso, calor, sabor, olor. Tienen, sobre todo, sombras, ecos: con ellas el poeta erige instantáneas esculturas. Octavio Paz
BREU ATURADA EN EL CAMÍ...
Son las gaviotas, amor.
Las lentas, altas gaviotas.
Mar de invierno. El agua gris
mancha de frío las rocas.
Tus piernas, tus dulces piernas,
enternecen a las olas.
Un cielo sucio se vuelca
sobre el mar. El viento borra
el perfil de las colinas
de arena. Las tediosas
charcas de sal y de frío
copian tu luz y tu sombra.
Algo gritan, en lo alto,
que tú no escuchas, absorta.
Son las gaviotas, amor.
Etiquetes:
Ángel González,
Ciutadella,
Fotografia,
Música,
Poesia
divendres, 28 de gener del 2011
55...
Etiquetes:
Ciutadella,
Fotografia,
Haiku,
Mario Benedetti
dijous, 27 de gener del 2011
EN PLURAL...
Totes les espècies
han generat closques com cuirasses
per protegir el seus òrgans vulverables.
Només nosaltres hem inventat, a més,
un esquer perquè els altres
surtint de l'armadura de la seva closca
i deixin a la intempèrie les parts toves
(que inevitablement seran ferides).
En diem amor.
han generat closques com cuirasses
per protegir el seus òrgans vulverables.
Només nosaltres hem inventat, a més,
un esquer perquè els altres
surtint de l'armadura de la seva closca
i deixin a la intempèrie les parts toves
(que inevitablement seran ferides).
En diem amor.
(p. 51)
Vicenç Villatorodimecres, 26 de gener del 2011
DOLCESA...
(més si clikeu damunt es llibre i aquí)"No sé si es un pueblo bonito el mío (creo que no), pero nadie quería vivir allí. La poza, los álamos, las gallinas que follábamos, los partidos de fútbol, casi de piedra, la nieve en invierno, el hielo cubriendo el agua por la mañana, en el cubo o en la pila, antes de lavarse. No sé. ¿A ti te gustaría haber vivido así? Tú no conoces eso. Siempre has vivido bien...
(No vo a contestarte. ¿Bien? Sí. pero nunca me hice pajas con amigos ni con una fulana de paso. Fui a un colegio bienpensante y pulcro, altoburgués, en Madrid. Y me despreciaron, porque yo era un niño delicado, miedoso. Y no sé, decían que afeminado. Yo tampoco sabía de eso. Se burlaban de mí. Alguna vez me pegaron, con desdén. No me bañé en pozas frías de río. Desconozco casi por entero el campo. La verdad es que viví -en tu concepto- tristemente bien. Refugiado en la fantasía y en los libros. Cuidado, quizás demasiado cuidado por mamá. Mi vida, Rui, mi infancia, queda muy a trasmano de la tuya. Pero yo creo que la infelicidad nos puede unir. La infelicidad une lo lejano. La infelicidad es la distancia más corta entre dos puntos. Ya ves, yo rezando en una capilla gótica. Tú, en el húmedo sexo del pajar de Lionel. ¡Cómo me hubiera gustado conocerte, Rui! Tú y yo, fíjate, habríamos sido amigos. Porque tú no tenías complejos y acaso te hubiera gustado defenderme. Hubiera sido, estoy seguro, una hermosa amistad [...] ¡Qué dulce amistad! Me pierdo en el sueño de tu abrazo. Aunque es absurdo. Ni el tiempo ni el mundo coincidieron. Siempre es tarde. "El placer -dijo Keats- nunca está en casa." Me hubiera gustado, Rui, no te lo digo, que le hubieras enjaretado un buen directo a uno de aquellos señoritos bravucones, mis compañeros [...] ¿Por qué me odiaban? A ti te hubieran odiado y despreciado también. Pero te hubieran temido, dulce y fuerte amigo, tan imposible. Y gracias, no digo nada, gracias porque hubieras sabido que yo era de los tuyos, de nuestro bando sin nombre, y por eso -aunque sólo hubiera sido por eso- me habrías defendido.) (pág. 24-25)
(No vo a contestarte. ¿Bien? Sí. pero nunca me hice pajas con amigos ni con una fulana de paso. Fui a un colegio bienpensante y pulcro, altoburgués, en Madrid. Y me despreciaron, porque yo era un niño delicado, miedoso. Y no sé, decían que afeminado. Yo tampoco sabía de eso. Se burlaban de mí. Alguna vez me pegaron, con desdén. No me bañé en pozas frías de río. Desconozco casi por entero el campo. La verdad es que viví -en tu concepto- tristemente bien. Refugiado en la fantasía y en los libros. Cuidado, quizás demasiado cuidado por mamá. Mi vida, Rui, mi infancia, queda muy a trasmano de la tuya. Pero yo creo que la infelicidad nos puede unir. La infelicidad une lo lejano. La infelicidad es la distancia más corta entre dos puntos. Ya ves, yo rezando en una capilla gótica. Tú, en el húmedo sexo del pajar de Lionel. ¡Cómo me hubiera gustado conocerte, Rui! Tú y yo, fíjate, habríamos sido amigos. Porque tú no tenías complejos y acaso te hubiera gustado defenderme. Hubiera sido, estoy seguro, una hermosa amistad [...] ¡Qué dulce amistad! Me pierdo en el sueño de tu abrazo. Aunque es absurdo. Ni el tiempo ni el mundo coincidieron. Siempre es tarde. "El placer -dijo Keats- nunca está en casa." Me hubiera gustado, Rui, no te lo digo, que le hubieras enjaretado un buen directo a uno de aquellos señoritos bravucones, mis compañeros [...] ¿Por qué me odiaban? A ti te hubieran odiado y despreciado también. Pero te hubieran temido, dulce y fuerte amigo, tan imposible. Y gracias, no digo nada, gracias porque hubieras sabido que yo era de los tuyos, de nuestro bando sin nombre, y por eso -aunque sólo hubiera sido por eso- me habrías defendido.) (pág. 24-25)
dimarts, 25 de gener del 2011
dilluns, 24 de gener del 2011
150...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




