(més si clikeu damunt es llibre i aquí)
"Vaig començar a pensar en la història que finalment he explicat a La família del meu pare quan tenia set, sis anys. Quan per primer cop vaig voler explicar alguna cosa complerta que m'havien explicat. Tot i que potser va ser abans. Quan passava temporades a casa dels meus avis paterns i la tata Pilar, que treballava per a ells des que el meu pare va fer dos anys, m'explicava qui érem. Quan m'ensenyava que unes coses són les que passen i unes altres les que s'expliquen. I que la meva família (nosaltres) provaba desesperadament de ser una família a la qual les coses li passesin. A la qual no li calgués explicar. Una Família Silenci. Com si paraula no fos un element essencial per reconèixer el nostre entorn i pogués evitar-se. Com si llenguatge no tingués pes i el temps pogués transcendir sense conseqüències, impune.
Temps que no cal ser dit.
Yo sospecho que el cielo se parece más a un tratado de lógica simbólica que a una exposición de animales, llegiria, anys després, en un escrit de Nicanor Parra. Feia tot just unes setmanes que havia acabat La família del meu pare. Després la vaig entregar a la meva editora en català i al meu editor en castellà i llavors vaig marxar a Mèxic. Falta l'epíleg, els havia dit als meus editors abans de marxar. Encara no l'he escrit. I aleshores vaig arribar a Mèxic, vaig passar uns dies a la ciutat i vaig viatjar fins a Oaxaca per anar a una trobada d'escriptors on vaig poder, finalment, escriure el text que faltava per acabar-ho tot.
Poc temps abans havia visitat per primer cop Mercadal: el poble menorquí on havia nascut la meva àvia paterna. Un lloc que no fèiem servir per construir la nostre història familiar immediata, sempre immediata, i que és al centre de l'illa de Menorca on jo havia tornat fascinada. Un nom que vaig usar per titular el text final de la meva novel·la, el meu epíleg. Perquè lloc és, diu Heidegger, un espai que ja està habitat, fet a la mida de qui l'habita, imprès ja d'una història, personalitat i cultura particulars. Ho llegeixo ara. I això em fa pensar que jo me'n vaig anar d'aquell lloc que ara era Mercadal convençuda que hi tornaria, que els llocs escrits són els únics que es converteixen en llocs essencialment nostres: l'espai en què ens anem convertint tots nosaltres." (p. 30-32)
Temps que no cal ser dit.
Yo sospecho que el cielo se parece más a un tratado de lógica simbólica que a una exposición de animales, llegiria, anys després, en un escrit de Nicanor Parra. Feia tot just unes setmanes que havia acabat La família del meu pare. Després la vaig entregar a la meva editora en català i al meu editor en castellà i llavors vaig marxar a Mèxic. Falta l'epíleg, els havia dit als meus editors abans de marxar. Encara no l'he escrit. I aleshores vaig arribar a Mèxic, vaig passar uns dies a la ciutat i vaig viatjar fins a Oaxaca per anar a una trobada d'escriptors on vaig poder, finalment, escriure el text que faltava per acabar-ho tot.
Poc temps abans havia visitat per primer cop Mercadal: el poble menorquí on havia nascut la meva àvia paterna. Un lloc que no fèiem servir per construir la nostre història familiar immediata, sempre immediata, i que és al centre de l'illa de Menorca on jo havia tornat fascinada. Un nom que vaig usar per titular el text final de la meva novel·la, el meu epíleg. Perquè lloc és, diu Heidegger, un espai que ja està habitat, fet a la mida de qui l'habita, imprès ja d'una història, personalitat i cultura particulars. Ho llegeixo ara. I això em fa pensar que jo me'n vaig anar d'aquell lloc que ara era Mercadal convençuda que hi tornaria, que els llocs escrits són els únics que es converteixen en llocs essencialment nostres: l'espai en què ens anem convertint tots nosaltres." (p. 30-32)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada