Floreixen i moren els dies,
deixant-nos tristesa només.
De nits estrellades omplies
un temps, el teu cor, en excés,
or pàl·lid de vespres collies,
com flors per a íntims vergers.
Bellesa del món posseïda,
segura, feliç veritat,
perduda tot just assolida,
anhel de conèixer una vida
més pura, més alta, callat
misteri del cor, aleshores:
tot minva, tot mor, calcigat
pel ritme feixuc de les hores.
Passem fent adéus cap enrera:
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera;
sols queda un record i un lament.
Passem com l'encesa primera
de l'alba, com fressa de vent.
(pàg. 63 de POESIA COMPLETA)
Joan Vinyoli
4 comentaris:
M'emociona...
Una abraçada, joana!
És, una mica, com la vida mateixa...
Una altra per a tu!
Gran, Vinyoli, poetessa!
Tens raó ES, Gran, Vinyoli!!
Publica un comentari a l'entrada