Sol, de vella, atzarosa solitud,
que descobreixo cada cop que miro
temorós dintre meu, ara només
tinc ulls per escrutar dunes llunyanes
d'aquest sorral del temps que no té límits.
A ponent deu haver-hi algun ocell
que encara vola en cercles, desesmat,
cada cop que el recordo. Fidelíssim,
reprodueix imatges i figures
trastocades pels anys i per l'oblit.
A llevant no hi ha res. Ho hi ha llevant.
Un fals horitzó blau de frontera
de no sé quin desig que ni turmenta
de tan vague i distant. Mentrestant, jo,
procliu a la desfeta, però encara
raonablement foll, mig represento
mig visc l'estrany paper de solitari
confinat en un àmbit que ell mateix
s'ha imposat per mirar de sobreviure.
Miquel Martí i Pol
2 comentaris:
He vingut unes quantes vegades a llegir i mirar aquest post.
Aquest poema de Martí Pol, que segurament havia llegit, (perquè he llegit molt Martí Pol) però que no recordava, m'agafa en un moment que m'entra especialment a dins...
També he vingut a mirar el dibuix, que penso que deu ser el teu fill que l'ha fet i que em sembla una aquarel·la preciosa...
Gràcies, Joana, petonassos i els millors desitjos per l'entrada d'any.
És un goig llegir Martí i Pol!
Sí, és del meu fill. Vaig trobar que la solitud de la sargantana, mirant cap a l'infinit, lligava bé amb el poema.
De res, Carme, petonets i molt feliç any també per a tu!
Publica un comentari a l'entrada