dimecres, 8 de febrer del 2012

REFLEXOS...


"Sentado con el almirez en la mano, todavía le quedaba la suficiente serenidad para sorprenderse ante aquellas emociones contradictorias que habían hecho cambiar tan violentamente su corazón, en otro tiempo tan tierno. Se encontraba entre el amor y el odio, pero qué era lo que amaba y qué lo que odiaba permanecía poco claro. Por primera vez, sabía que la muerte estaba próxima. Pero el terror que lo ahogaba no estaba causado por el conocimiento de su propia muerte. Se debía a algún misterioso drama que estaba desarrollándose, aunque malone no sabía de que se trataba. Su terror se debía a la incertidumbe de lo que ocurriría en aquellos próximos meses -¿cuánto tiempo?- que devorarían sus días contados. Era un hombre que escudriñaba un reloj sin manecillas [...] "Padre, padre, ayúdame", dijo Malone en voz alta. Pero su padre había muerto muchos años atrás. Cuando sonó el teléfono, Malone le dijo por primera vez a su mujer que estaba enfermo y le pidió que le fuera a buscar en el coche para llevarle a casa. Después se quedó sentado acariciando el almirez de piedra para obtener de él un poco de consuelo mientras esperaba." (fragment pàg. 34)



dimarts, 7 de febrer del 2012

HABLA EL LÁPIZ CON LA GOMA DE BORRAR


El lápiz:

-Yo soy el rey de la escritura.

La goma:

-No seas tan presumido, criatura.
Si no es por mi, cuando te equivocas,
yo te evito el cero.
-dijo la goma al lapicero-.

El lápiz:

-Yo hago los deberes y dibujo
niños con flores y gorro.

La goma:

-Y cuando te equivocas
yo la falta borro.
Cuando te equivocas
siempre estoy dispuesta,
bien utilizada.
A ti se te rompe la punta
y no vales nada.



diumenge, 5 de febrer del 2012

NÚVOLS?


Si las conociéramos, las cosas del cielo tendrían otros nombres

José Saramago

dissabte, 4 de febrer del 2012

CANÇÓ DE FER CAMÍ

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança

d'allò que haurem deixat aquí.


Anirem lluny sense recança

-i serem dues, serem tres.

Veniu, veniu, a la nostra barca,

les veles altes, el cel obert.


Hi haurà rems per a tots els braços

-i serem quatre, serem cinc!-

i els nostres ulls, estels esparsos,

oblidaran tots els confins.


Partim pel març, amb la ventada,

i amb núvols de cor trasbalsat.

Sí, serem vint, serem quaranta,

amb la lluna per estendard.


Bruixes d'ahir, bruixes del dia,

ens trobarem a ple
na mar.
Arreu s'escamparà la vida

com una dansa veg
etal.

Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.

Juntes farem nostra la nit.


(pàg. 61-62 de Contraban de llum)

Maria-Mercè Marçal


divendres, 3 de febrer del 2012

RECORDANT...


"Vaig saber que el consell desmenjat de l'avi Capdevila aquella tarda sota el ginjoler -"On n'hi ha hagut sempre en queda, nano"- no era un consell sinó una profecia, i que la profecia s'acompliria finalment en un llibre que jo escriuria perquè on n'hi ha hagut sempre en queda i si en queda deu ser, pot ser, per compartir-ho. I teníeu raó, Pere, vaig dir-me, tenia raó el vostre silenci com un argot lúcid i extravagant que em venia a dir tu volaràs, nano [...] No t'escaparàs pas de créixer i aprendre, i un dia, quan ja granegis, recollons, de cop t'adonaràs que tots som com emigrants de la infantesa, no trobes?, vés-te preparant perquè llavors entendràs que on n'hi ha hagut sempre en queda [...] Llavors sí, potser sí que escriuràs el llibre dels collons, de cap a cap, com un animal, com una venjança contra re però amb plaer de venjança, i se te'n fotrà que tufegi a costumisme o barretinada perquè aceptaràs que aquell va ser el món que et va fer, un món de nàufrags feliços que no volen ser rescatats i entre els quals et trobes vulguis que no, un món que et va condemnar al goig egoista de les causes perdudes, a la llibertad del que és inútil però bonic, a l'evasió com una inmensa botifarra a la golafre, fotuda inèrcia d'allò que en diuen progrés i que no és més que la pastanaga per fer-te llevar cada dia... I ja estava resolt a escriure aquest llibre quan em vaig aturar sense saber on era, o sabent que ja era lluny, molt lluny d'aquell món embalsamat, a centenars de millers de passes normals comptant des del despatxador del celler." (fragment pàg. 41-42)


dijous, 2 de febrer del 2012

LAS CUATRO DE LA MADRUGADA









Hora de la noche al día.

Hora de un costado al otro.
Hora para treintañeros.

Hora acicalada para el canto del gallo.
Hora en que la tierra niega nuestros nombres.
Hora en que el viento sopla desde los astros extintos.

Hora y-si-tras-de-nosotros-no-quedara-nada.

Hora vacía.

Sorda, estéril.

Fondo de todas las horas.


Nadie se siente bien a las cuatro de la madrugada.

Si las hormigas se sienten bien a
las cuatro de la madrugada,

habrá que felicitarlas. Y que lleguen las cinco,

si es que tenemos que seguir viviendo.



dimecres, 1 de febrer del 2012

PER SEMPRE MÉS!


Quan era infant i m’avorria, llegia: per tant llegia molt, moltíssim, i això és un vici
que, si no es cura, afecta l’ànima i
el cos ja tots els anys de la vida