"En aquella època, gràcies al pare, quasi m'agradava més l'objecte que la música que se'n treia [...] Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l'han tocat [...] El pare m'ho havia dit un dia amb l'storioni a la mà. Me'l va oferir amb una certa recança i va dir, sense saber ben bé què deia, vés alerta, que és un objecte únic al món. L'storioni a les meves mans era com si fos viu. Em va semblar notar-hi un batec suau i íntim. I el pare, amb els ulls brillants, em deia pensa que aquest violí ha viscut històries que no sabem, ha sonat en sales i en cases que mai no coneixerem, i ha viscut totes les alegries i els dolors dels violinistes que l'han fet servir. Les converses que deu haver sentit, la música que deu haver viscut... Estic segur que ens podria explicar moltes històries tendres -va acabar dient amb una dosi extraordinària de cinisme que llavors no vaig saber copsar. -Deixa-me'l tocar, pare. -No. Fins que no acabis vuitè curs d'instrument. Llavors serà teu. Em sents? Teu.
Juro que l'storioni, en sentir aquelles paraules, va fer un batec més fort que els altres. Jo era incapaç de saber si d'alegria o de pena." (fragment pàg. 108-110)
2 comentaris:
Just m'has enxampat amb la lectura del Jo confesso...
I t'ho creuràs que a la mateixa pàgina?
Quina casualitat!
Bé jo ja l'he acabat fa una estona.
I com acostumo a fer, copio unes línies que me hagin agradat de manera especial. No és cap secret, però és que m'encanta la música...
Bon vespre!
Publica un comentari a l'entrada