diumenge, 21 de juny del 2015

ESTIU...





Ara és l'estiu,
l'estiu massís i una mica absurd
però intensament bell,
que arriba sobtadament
una nit qualsevol de principis de juny
i que se'n va, també sobtadament,
una nit qualsevol de finals de setembre

(fragment)
Miquel Martí i Pol




divendres, 19 de juny del 2015

RECORDS...


http://salamandra.info/libro/herencia-eszter-bolsillo"Mientras me vestía, delante del espejo, me vi obligada a apoyarme en algo, porque tuve una visión. Vi el pasado, con la misma claridad que se ve el presente. Vi el jardín, el mismo jardín donde en ese momento estábamos esperando a Lajos: un jardín donde nos encontrábamos de pie, debajo del altísimo fresno, veinte años más jóvenes, cuando nuestros corazones estaban llenos de desolación y de ira. Unas palabras contundentes, llenas de emoción, volaban por los aires, como los abejorros del otoño. Era otoño, estábamoas a finasles de septiembre. Se respiraba un aire perfumado de embriagadores vapores. Nosotros teníamos veinte años menos, estábamos reunidos, parientes, amigos y medio desconocidos, y entre nosotros se encontraba Lajos, con la expresión del ladrón congido in fraganti. Estaba tranquilo, parpadeaba, se quitaba las gafas repetidas veces, para limpiarlas cuidadosamente. Se encontraba solo, en el centro de un círculo de personas inquietas, con la tranquilidad de alguien que sabe que ha perdido la jugada, que todo se ha desvelado, que ya no puede hacer otra cosa sino estar allí y esperar con paciencia, esperar a que le lean el veredicto. De repente, Lajos desapareció de aquel círculo. Y nosostros seguimos viviendo, de una manera mecánica, viviendo nuestras vidas de figuras de cera. Desde entonces, sólo vivimos de una manera figurada: como si nuestra verdadera vida hubiese sido la lucha y la emoción que Lajos nos provocaba.
En mi visión lo volví a ver, en medio de aquel círculo, en el jardín de antaño, y todos revivimos, colmados con la misma emoción de antes. Me puse mi vestidos color violeta. Fue como si me pusiera uno de mis antiguos disfraces, mi disfraz para la vida. Sentí que todo lo que caracteriza a un ser humano -su fuerza, su manera de comportarse- hace revivir en sus adversarios unos determinados momentosw de sus vidas pasadas. Todos nosotros pertenecemos a Lajos, vivimos en alianza con él, y ahora que se aproxima, vivimos otra vez de una manera mas agitada, más peligrosa. Ésos eran mis pensamientos allí, en mi habitación, delante del espejo, al ponerme mi disfraz de antaño. Lajos nos devolvía el tiempo pasado, la experiencia intemporal de la vida vivida. Sabía que él no había cambiado en nada... Sabía que, en efecto, no podíamos hacer nada contra él. Y también sabía que yo aún no tenía idea de cómo era la vida de verdad, de cómo era mi vida o la de los demás, y que sólo a través de Lajos podría aprender la verdad, sí, a través del mentiroso de Lajos.
El jardín se estaba llenando de gente. Sonó la bocina del automóvil. De repente me tranquilicé de una manera maravillosa: sabía que había llegado Lajos, porque no podía hacer otra cosa, y que nosotros lo íbamos a recibir, porque no podíamos hacer otra cosa, y que todo eso era temible, molesto e inminente, tanto para él como para nosotros". 
(fragment pàg. 68-70)

http://elpais.com/diario/2005/11/12/babelia/1131754629_850215.html


dijous, 18 de juny del 2015

IN MEMORIAM



 Intimidad

 
En el corazón de la mina más secreta,
En el interior del fruto más distante,
En la vibración de la nota más discreta,
En la caracola espiral y resonante,

En la capa más densa de pintura,
En la vena que en el cuerpo más nos sonde,
En la palabra que diga más blandura,
En la raíz que más baje, más esconda,

En el silencio más hondo de esta pausa,
Donde la vida se hizo eternidad,
Busco tu mano y descifro la causa
De querer y no creer, final, intimidad.


José Saramago

 

dimecres, 10 de juny del 2015

ORIGAMI...


 El milagro de la literatura 
consiste en doblar la vida

Andrés Trapiello


dimarts, 9 de juny del 2015

FAULA...


http://www.megustaleer.com/libros/la-nena-que-es-va-empassar-un-nuvol-tan-gros-com-la-torre-eiffel/VT61802"Van ser una propaganda i un simple cartell publicitari els que van empènyer la Providence a llançar-se en cos i ànima a l'aventura més escabellada de la seva vida.
El cartell feia publicitat de una gran ONG especialitzada en ñ'apadrinament d'infants africans malalts de sida. Mostrava un poble establert en una zona aïllada del continent i atapeït de nens a qui havien afegit unes ales de plomes blanques a cops de Photoshop. "L'amor dóne ales", deia l'eslògan.
La frase tornava al cap de la cartera una vegada  y una altra, com el mitjó que s'està a punt de sometre al programa de precentrifugat. "L'amor dóna ales." Amb el temps la frase s'havia convertit en un clixé, però la noia estava convençuda que s'havia d'entendre en el sentit literal, que aquell cartell l'havien posat allà perquè ella el veiés, que aquell anunci anava dirigit a ella i només a ella. "Providence, si penses intensament en la Zahera, l'amor pot fer que et creixin ales." [...] No. Ella estava més boja del que s'imaginava perquè alguna cosa l'empenyia a creure que no necesitaria cap artífex per enlairar-se. Cap ala de cartró ni de paper maixé. És a dir, que hi podia arribar tal com anava, amb molta voluntat i esbategant el braços.
Volar.
Era un somni noctur recurrent en ella. Amb unes quantes braçades es desenganxava de terra i s'enlairava. Flotava en l'aire per damunt de les ciutats i dels rius com un ocell, ingràvida. Però tal com indicava el seu nom, aquest somni només era un somni. Després es despertava i la gravetat la feia caure de peus a terra i s'hi quedava clavada tot el dia [...] La Providence era ja una persona adulta, però encara guardava dins seu un pessic d'infància, una cosa que els adults anomenaven "credulitat", i això malgrat les garrotades que li havia donat la vida. Volar. Pernsar-hi era certament una bogeria, però, al cap i a la fi, per què no? Què hi havia de dolent a somiar amb els ulls oberts? Somiar no estava prohibit, i no costava ni un ral [...] Certament era una bogeria, però ella havia aconseguit fer coses molt més complicades i impossibles en la seva vida. Per exemple, adoptar una nena marroquina de set anys malalta de mucoviscidosi quan era una dona soltera i només guanyava un sou de carter. O pitjot encara, de cartera.
Així, doncs, per què no reproduir el miracle? [...] Si l'amor donava ales, com sempre s'havia dit, per què no n'hi havia de donar aquell amor immens que sentia per la Zahera?
La Providence va brandar el cap, com si hagués pogut, amb aquell simple gest, foragitar d'una sacsejada totes aquelles idees absurdes que li ennuvolaven el cervell. El pitjor ja havia pasat. Li havien anul·lat el vol i allà ja no hi tenia res.
La Providence va somriure. Potser era el que esperava des del principi, que el vol desaparegués, per tenir finalment l'ocasió de demostrar-se que estava disposada a tot per anar a buscar la seva filla. Fins i tot a l'improbable.
Segura de si mateixa, va entrar a la llançadora que acabava d'obrir les portes creuant els dits..."  
(fragment pàg. 81-85)

dissabte, 6 de juny del 2015

AMÉLIE...


http://www.larepublicacultural.es/article5499.html"Pasaron los meses. Cada día, el tiempo perdía algo de consistencia. Era incapaz de determinar si transcurría rápida o lentamente. Mi memoria empezaba a funcionar igual que la cadena de un retrete. La tiraba por la noche. Una escobilla mental eliminaba los últimos restos de suciedad.
Limpieza ritual que de nada servía, ya que, a la mañana siguiente, la taza de mi cerebro recuperaba su suciedad.
Como habrá observado el común de los mortales, los lavabos son un lugar propicio a la meditación. Para mí, que me había convertido en carmelita, significó la ocasión de meditar. Y descubrí algo muy importante: que en Japón la existencia es la empresa.
Se trata, por supuesto, de una verdad que ya ha sido descrita en numerosos ensayos de economía dedicados a este país. Pero existe un abismo entre leer una frase en un ensayo y vivirla. Yo podía convencerme de lo que aquello significaba para los miembros de la compañía Yumimoto y para mí.
Mi calvario no era peor que el suyo. Sólo resultaba más degradante. Aunque eso no era suficiente para que envidiara la posición de los demás. Era tan miserable como la mía.
Los contables que pasaban diez horas diarias recopiando cifras me parecían víctimas sacrificadas en el altar de una divinidad carente de grandeza y de misterio. Desde tiempos inmemoriales, los humildes han dedicado sus vidas a realidades que los superan: en otros tiempos, podían por lo menos entrever alguna causa mística en semejante estropicio. Ahora, ya no podían ilusionarse. Entregaban su existencia a cambio de nada [...] ¿Y, fuera de la empresa, qué les esperaba a aquellos contables de cerebro lavado por los números? La cerveza obligatoria con colegas tan trepanados como ellos, horas de metro abarrotado, una esposa que ya duerme, el sueño que te aspira como el desagüe de un lavabo que se vacía, las escasas vacaciones en las que nadie sabe qué hacer: nada que merezca el nombre de vida.
Y lo peor es pensar que a escala mundial esta gente son privilegiados." (fragment pàg.124-125)

    


dimarts, 2 de juny del 2015

RESPOSTES...


http://www.albertespinosa.com/llibres/el-mon-blau-estima-el-teu-caos"Vaig notar que, després d'haver passat dues nits allà, aquell indret m'havia calmat. Em sentia lliure. El meu cervell no s'amoïnava per res. Semblave que totes aquelles forces de resistència haguessin deixat d'actuar i comencés a aparèixer el meu jo autèntic.
Vaig pensar que forcem tant el cap fent-lo servir per a bajanades que havia acabat especializant-se a solucionar absurditats. Quan no havies de fer res en absolut apareixien la teva essència i el teu jo autèntic [...] Allà, quaranta-vuit hores després de la meva sentència de mort, em trobava, per què no dir-ho, feliç.
Què m'agradaria fer mentre em quedés vida? El Nen deia que el més important era descobrir allò que sempre havies desitjat fer però que la por t'havia impedit aconseguir.
Sentia que, des de ben petit, el món m'havia prohibit moltes coses.
Potser m'agradaria escriure. El meu pare adoptiu escrivia. A l'hospital em vaig inventar una sèrie d'històries curtes [...] Però escriure no em servia. Ja ho havia fet i no n'havia gaudit gaire.
De sobte ho vaig veure clar, vaig saber què volia provar en aquells dies.
Cantar. No cantar em feia estar incomplert. Però no volia cantar qualsevol cosa, sinó àries.
Les àries em fascinaven. Sempre havia pensat que m'encantava escoltar-les, però potser el que desitjava en realitat era cantar-les [...] D'això es tractava, de realitzar alguna cosa impossible.
Estava feliç... I de sobte va succeir, el far va canviar de color i es va tornar vermell." 
(fragment pàg. 116-118)


  es:http://www.albertespinosa.com/ca