Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris F.Miralles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris F.Miralles. Mostrar tots els missatges

dilluns, 17 de novembre del 2014

ENIGMES...


http://www.alexrovira.com/libros/libro/la-luz-de-alejandria"Sarah y yo negamos con la cabeza, a la vez que nos dejábamos servir más vino.
-Es una vieja historia que le contó Wilhelm a Jung, que también se interesaba por el libro de las mutaciones. Al parecer, el traductor del I Ching al alemán vivió en un territorio de China muy afectado por la sequía. Hacía meses que no caía una gota de lluvia y se avecinaba la catástrofe. Los católicos organizaron procesiones, los protestantes recitaban plegarias y los chinos quemaron incienso y dispararon sus fusiles para espantar a los demonios de la sequía. Hasta que finalmente alguien dijo que había que buscar al hacedor de la lluvia.
-¿Era un espíritu de la tierra o algo parecido? -intervino Sarah, súbitamente interesada por aquella historia.
-No, era un hombre anciano y enjuto que vino de una aldea de provincias. -Sonrió Liwei-. Dijo que sólo necesitaba que pusiesen a su disposición una cabaña tranquila. Se la dieron y se encerró allí tres días.
-¿Y qué sucedió? -pregunté.
-Al cuarto día, las nubes se amontonaron y cayó una gran nevada, en una época del año poco propicia para ello. Asombrado por el milagrp del hacedor de lluvia, al parecer Wilhelm fue a conocerlo y le preguntó cómo lo había hecho. ¿Y sabéis qué le respondió este hombre humilde? Dijo: "Yo no hice la nieve, no soy responsable de ello". A lo que el alemán preguntó "¿Entonces, ¿qué ha hecho usted durante estos tres días?". El hacedor de lluvia se explicó así: "En mi país las cosas son lo que deben ser, algo que en Occidente habíais perdido. Así, lo único que he tenido que hacer es aguardar tres días hasta que el Tao naturalmente ha hecho la nieve".
-No entiendo la moraleja de esta historia -reconocí.
-Es que no tiene moraleja alguna. Se trata de dejar que las cosas sucedan, eso es todo."  
(fragment pàg. 137-138)


dimecres, 2 de novembre del 2011

LEO VIDAL


" De fet, es f
a tard, i m'agradaria que parléssim concretament de l'encàrrec. Sospito que no seré l'home adient. Si ha arribat fins a mi, ja deu saber que sóc un simple periodista d'investigació. Busco fonts, em documento, escric articles de fons... aquesta mena de coses. No veig com podria ser-li útil [...] - Com vosté, a mi abans d'encarregar una feina m'agrada rastrejar el currículum del candidat -va dir finalment-. I el seu és molt interessant. Si no vaig errat, fa uns quants anys va trobar una fotografia inèdita de Himmler a Montserrat. I més recentment crec que també ha estat involucrat en la recuperació d'una calaixera robada al Call de Girona. Segur que va ser una aventura fascinant [...] - Ja és hora de sopar. Li proposo que en parlem en un restaurant al qual m'he aficionat darrerament. M'hi acompanya? La meva experiència com a galerista em diu que sense una bona taula els negocis fracassen [...] Mentre baixàvem els graons, vaig tenir ganes de fúmer una puntada al cul d'aquell alemany setciències. Tot i així, ja havia perdut massa temps per no saber almenys quin era el negoci que em proposava. La curiositat mata el gat i els periodistes imprudents. Després de passar entre les escultures cobertes amb llançols, l'Steiner va obrir la porta del carrer i va dirigir una darrera mirada a l'interior. Amb expressió melangiosa va declarar: - Tenia raó quan ha dit que res d'això no és introbable. Són peces que entren i surten per mantenir viva la galeria, per fer bullir l'olla, com diuen els catalans. El que li plantejaré aquesta nit... això sí que és un repte. Espero que no hagi perdut els nas, perquè l'haurà de ficar en un dels misteris més grans de l'art modern." (fragment pàg. 24-26)


dimarts, 26 de maig del 2009


(més si clikeu damunt es llibre)

"Tal com diu el conte d'Ingeborg Bachmann, els raigs de sol de la veritat m'havien ferit però, superat el desmai inicial, tenia la impresió de sortir del llit per primera vegada a la meua vida. Fins als trenta anys tot havia estat massa fàcil per a mi. Havia arribat l'hora de complicar-se una mica la vida, tot i que no ho hagués decidit jo. La vida ens escull per a certes proves sense que sapiguem per què". (pàg. 49)


(més si clikeu damunt la foto)

Francesc Miralles