(més si clikeu damunt es llibre i aquí i aquí)"Tenia un càrrec universitari honorífic a Ginebra i no hi ensenyava, permetia l'ús del seu nom i de títol, professor Beard, premi Nobel, a capçaleres, a institucions, signava "iniciatives" internacionals, era membre d'una Comisió Reial patrocinadora de la ciència, parlava a la ràdio, en termes profans, sobre Einstein, el fotons o la mecànica quàntica, secundava la petició de beques, era assesor editorial de tres revistes erudites, escrivia dictàmens de qualitat i recomanacions, l'interessaven les xafardaries i la política de la ciència, els posicionaments, les al·legacions especials, el terrorífic nacionalisme, els pessics de sumes colossals arrancades a ministres i buròcrates ignorants per a encara un altre accelerador de partícules o por llogar un instrument espacial en un nou satèl·lit, participava en convencions gegantines als Estats Units (onze mil físics en un mateix lloc!), escoltava explicacions sobre investigacions de postdoctorat, feia amb unes variacions mínimes, la mateixa sèrie de conferències sobre els càlculs que donaven suport a la Combinació Bernard-Einstein que li havia valgut el premi, lliurava premis i medalles, aceptava graus honorífics i feia xerrades de sobretaula i discursos laudatoris en honor de col·legues que es jubilaven o estaven a punt de ser cessats [... ] Era gràcies a Estocolm, una celebritat, i es deixava relliscar d'un any a l'altre, vagament cansat d'ell mateix, orfe d'alternatives [...] Una cosa era segura: feia dues dècades des de l'última vegada que havia estat assegut sol i en silenci hores i hores, amb un llapis i una llibreta a les mans, pensant, cercant una hipòtesi original, jugant amb ella, empaitant-la, incitant-la a la vida. No en trobava mai l'ocasió, però no, l'excusa era feble. Li mancava la voluntat, el material, li mancava l'espurna. No tenia idees noves". (fragment p. 27-28)
