la paraula escrita permaneix...: Mercè Rodoreda

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mercè Rodoreda. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 d’abril del 2014

IN MEMORIAM

PLANY DE CALIPSO

Jo veig la teva terra nua i roent, deserta,
vora la mar en fúria sota un penya-segat,
el teu palau de pedra com una boca oberta
i l'erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.

Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa:
l'oreig entre les fulles, l'estel que ha desistit,
el doll que riu i plora i aquella tendra massa
dels xuclamels que aturen un instant més la nit.

T'he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,
segur en la meva carn, corba i mel exaltada,
estranger que t'entornes cap a la teva mort.

Ara voldria ésser lleó que juga i mata
o l'olivera immòbil en son furor retort,
però al pit m'agonitza un escorpí escarlata.

Mercè Rodoreda

diumenge, 20 de gener del 2013

DIUMENGE...

(Girona 20.01.2013)

Se li entelaren els ulls.
Ja no veia el colors del mapa,
tan tendres...

(pàg. 61 Tots els contes)

Mercè Rodoreda

dijous, 5 de juliol del 2012

VIATGE AL POBLE DE LES DUES ROSES

"El poble l'havien bastit en un gran pla a dalt d'una muntanya solitària que s'alçava al mig d'una estesa de camps de blat. Era petit: dotze cases i un hostal. La muntanya no era gaire alta. A la banda de ponent no hi plovia mai. A la banda de llevant la pluja no parava. I a la banda de la pluja hi havia dotze fonts: la de l'espígol, la del romaní, la dels créixents, la de la camamilla, la de la sargantana, la del grèvol, la de l'escurçó, la de la formiga, la de l'oronell, la de l'esparver, la de la rosella, la del rossinyol, la de la llerenga... no dotze, tretze. Les cases eren totes masies, amb teulat, amb palle, amb pou, amb era, amb celler. En el pla de la muntanya hi creixia, verdejava i rossejava el blat; el millor i més famós de la contrada. Cada espiga un llonguet. Els seus habitants no tenien cap interès a conèixer el futur. No havien consultat mai els morts, ni s'havien fet llegir mai les ratlles de la mà, ni s'havien fet tirar les cartes. No els calia. Perquè en una paret de la casa, la del menjador davant la llar, quan a la familia se li preparava una bona notícia, sortia, amb una certa anticipació, una rosa blava grossa com el palmell de la mà, amb els pètals blaus degradats en degradacions d'una gran saviesa. Sortia com surt el sol, vull dir que es formava a la part baixa de la paret i s'enlairava a poc a poc fins que, dos pams abans d'arribar al sostre, es quedava quieta com sis'hagués adormit. Mig esborrada, mig somniosa, es quedava a la casa un dia sencer amb la seva nit per assegurar-se que la veien. Després es fonia sense deixar rastre. I quan la família havia de tenir una mala notícia com és ara la mort d'un fill, o d'un parent, o la proximitat d'una mala collita, o la malatia d'un be o d'una cabra o d'una vaca o d'un cavall o d'una gallina o d'un colom o d'un garrí, sortia a la paret del mejador, sempre a la paret del davant la llar com el lector ja fa estona que imagina, una rosa negra, d'un negra envernissat i lluent: de porcellana. Amb una eina especial per no trencar-la ni malmetre-la l'arrencaven amb molta cura de la paret i la guardaven a la calaixera, al calaix de dalt de tot com a record d'una gran pena." (pàg.474-475)

Mercè Rodoreda

dimecres, 1 d’abril del 2009

Mercé Rodoreda "anirà" a Nova York

(més si clikeu damunt es llibre)

"Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii... i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi... un riure molt estrany".

La plaça del diamant

(més si clikeu damunt es llibre)

" Tots es van girar a mirar el fum i les dones amb la dona del ferrer es van avalotar i em costa de saber... em costa de pensar, em costa de recordar, em costa de saber quines coses van passar primer que les altres, però a l'últim tot torna... quan ja ho he oblidat i m'he oblidat de mi i de tot... I torna el foc. Com si a dintre de la casa del ferrer que era la casa que cremava hi visqués el foc i el vent, i vent i foc tot sortís per les finestres a glopades senceres i a glopades trencades".

La mort i la primavera