Un dia, a Londres, vaig entrar en una llibreria que no recordo com es deia. I ho escric en passat perquè ignoro si encara existeix. A Londres i a tot arreu, el món de les llibreries ha sofert canvis enormes. Moltes han tancat o bé s'han convertit en sucursals de cadenes de llibreries comercials. Aquella era una casa una mica lareríntica d'un carrer prop del Tàmesi. I era una llibreria atapeïda on venien llibres nous i vells, que tenien barrejats. Badoquejant, vaig anar a parar a la secció de llibres italians. Allà vaig trobar-hi un llibret relligat en tela. Era d'un poeta que jo havia llegit molt poc, Eugenio Montale. El llibre era Le occasioni. Valia una lliura. El vaig comprar. També vaig anar comprant, en rústica, i nous, Ossi di sepia, Satura i La bufera e altro. Llavors Montale no era encara famós, fora dels cercles literaris. Encara no havia tingut el premi Nobel, que li donarien un parell d'anys més tard, el 1975. Montale va ser un descans després dels poetes anglesos desxifrats amb gran esforç amb el meu anglès rudimentari. Teni una aparent simplicitat i una escriptura austera, tot i que era difícil. I el seu escenari em tornava al meu mar. Hi vaig caure de quatre potes i vaig començar a traduir-ne algun poema.

CORNO INGLESE

Il vento che stasera suona attento

-ricorda un forte scotere de lame-

gli strumenti dei fitti alberi e spazza

l'orizzonte di rame

dove strisce di luce si protendono

come aquiloni al cielo che rimbomba

(Nuvole in viaggio, chiari

reami di lassù! D'alti Eldoradi

malchiuse porte!)

e il mare che scaglia a scaglia,

livido, muta colore

lancia a terra una tromba

di schiume intorte;

il vento che nasce e muore

nell'ora che lenta s'annera

suonasse te pure stasera scordato strumento,
cuore.

CORN ANGLÈS

El vent que aquesta tarda toca atent

-recoda un fort sacseig de làmines metàl·liques-

els instruments dels densos arbres i escombra

l'horitzó d'aram

on estries de llum van estenent-se

com estels en el cel que retruny

(Núvols que passen, clars

reialmes d'allà dalt! D'alts Elsdorados

malcloses portes!)

i el mar que escama a escama,

lívid, canvia de color

llança a terra una tromba

d'escumes cargolades;

el vent que neix i mor

a l'hora que lenta s'embasarda

pogués tocar-te aquesta tarda

desafinant instrument,

cor.

(pàg. 161-163) 

 

Narcís Comadira

EL POEMA

(ciutadella 21.05.2012)

Passen paraules com núvols
pel cel blanc del pensament.
Un vent tossut les agrupa
i en fa un text de borra, gris.
Només quan porta prou càrrega,
neix el poema: un llampec.

Narcís Comadira

"LLAVORS TREPITJÀVEM EL PARADÍS..."

(més si clikeu damunt es llibre)

Narcís Comadira (1942)
(més si clikeu damunt la foto, aquí)

Una de les seues obres com a pintor:

Mural a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona

(més si hi clikeu damunt)