dilluns, 31 d’octubre del 2011


Escribir es un oficio extraño.
En lo esencial, consiste en complicarse la vida.
Para aprenderlo, hay que olvidarlo a diario.


Javier Cercas

diumenge, 30 d’octubre del 2011

dissabte, 29 d’octubre del 2011

FULLA PER FULLA


Com s'allargassa aquest crepuscle. Flàccid,
s'arrapa a tot arreu i no vol caure;
fulla per fulla l'hauràs de combatre.
Fulla per fulla i roc per roc. No pots
beure't d'un glop tot el licor que resta,
solatge amarg, al fons del vas, però
saps de segur que dellà aquest crepuscle
hi ha l'esfera compacta de la nit
i un dia nou amb vent a tots els marges.

Miquel Martí i Pol

I VOLAR LLUUUUUUUUNY...


La lectura es un placer, una forma de divertimento y escapismo


divendres, 28 d’octubre del 2011

ARGUMENTS...


"Cesar Pavese decía que la poesía no se enuncia, sino que se intenta. En mi trabajo literario, siento algo parecido: me parece que soy novelista mientras estoy escribiendo una novela. Entonces, día a día, y durante largos meses, voy descubriendo bajo la masa del lenguaje las formas de esa novela que intento (Miguel Ángel decía ver ocultas bajo la masa del mármol las formas de sus estatuas). La urgencia por contar algo, que casi nunca es más que un malestar conmigo mismo, un desorden interno -que tiene que ver con el desorden que me rodea, y del que siento que formo, de algún modo, parte-, se impone poco a poco, y, después de innumerables tanteos, encuentro el lugar desde el que el libro mira las cosas, y, a partir de ahí, la voz que las dice, el ritmo y la tensión con que las cuenta, el paso de la frase y el peso de cada capítulo. Me descubro contando una historia.
Durante todo ese tiempo (escribo para conocer ese desorden: conozco lo que quiero decir a medida que lo voy diciendo; sé lo que he escrito cuando lo leo), voy aprendiendo con un aprendizaje que lo es también de lo que es la novela, esa novela de la que, cuando estoy concluy
éndola, hasta creo saber el lugar que ocupa respecto a las otras que la precedieron [...] Pero ese saber acerca de la novela se desvanece en cuanto termino de escribir y corrijo las pruebas para su edición, y el espacio que deja libre el libro con su ausencia viene a ocuparlo una sombría perplejidad. El mundo -mi relación con él- vuelve a parecerme imposible de contar. De nuevo, la deriva." (fragment pàg. 69-70)


dijous, 27 d’octubre del 2011

GRIS...


Hay quien sueña con los ríos
que conduzcan a El Dorado
hay quien sueña con las fuentes
de la Eterna Juventud
Hay quien sueña con el Oro
del Becerro idolatrado
y quien sueña con la Alquimia
que haga del vicio, virtud...

Pero yo que no pretendo

fortalezas ni fortuna,
sólo un sueño soñaría...
entre un mar de girasoles
buscaría un Giraluna
que velara y desvelara
cada noche la otra cara
de la luna...
gira, gira Giraluna,
gira, gira, gira, luna
gira, gira y mírame...

Hay quien sueña con el trueno

de la caja de Pandora
hay quien sueña con el rayo
redentor del Santo Grial
Hay quien sueña con Olimpos
donde no entre el mal de Aurora
y quien sueña con androides
más allá del Bien y el Mal.

Hay quien sueña con el tacto

de la mano del rey Midas
hay quien sueña con la piedra
del poder filosofal
Hay quien sueña con cruzadas
contra infieles en guaridas
Y quien sueña con arenas
en la Meca celestial

Haz que vea el haz de luz

gira gira Giraluna,
gira gira gira,luna
de la cara de tu cruz.



POTSER...



La poesia no és de qui l'escriu,
sinó de qui la necessita


dimecres, 26 d’octubre del 2011


A partir d'ara, quan miris un quadre, observa'l atentament,
a veure què et fa sentir, quin poder desplega sobre tu.

Fes igual quan escoltis una
música o llegeixis un llibre.
No toleris que les coses belles
et passin desapercebudes


Isabel-Clara Simó

dimarts, 25 d’octubre del 2011

POEMARI A LA VISTA!


cualquier página podría
ser
un pozo en el
q
ue ahogarse


Alejandro Céspedes


"Felina y
yo vamos a leerte una obra de teatro que mi marido había escrito en secreto, sin que yo lo supiera y ella sí. Es un delirio indecentemente retórico, indigno de su estilo y su prestigio, pero revelador de ciertas relaciones íntimas. Se titula "Lujuria". Oirás cosas que se dicen y se hacen cuando el sexo se nos sube a la cabeza. Cosas que no me escandalizan ni avergüenzan. Pero hay determinados aspectos que me inquietan. Algo sucedido a mis espaldas que, imaginado o no, despierta mi curiosidad. No sé por qué Maximiliano me ha hecho esto, aunque no me sorprende. Siempre quería tener la última palabra, la carta en la manga para no perder la partida o la cagada para joderlo todo. Este manuscrito es una cápsula de cianuro que me ha sido asignada a modo de herencia y de... venganza. Lo encontré entre otros documentos destinados a la trituradora y no permitiré que salga de esta casa ni que lo leas por tu cuenta. Quiero que lo oigas una única vez, de viva voz, antes de quemarlo -me previno Ludivina.
La sola idea de soportar una le
ctura cantada a dúo, aun suponiendo que se tratara de algo nunca oído, hizo que se exacerbara el escozor del herpes zóster y, como contador de cuentos, me sintiera en la piel del regador regado.
- ¿Por qué yo? -acerté a preguntar.
Entonces, inopinadamente, Ludivina me reveló que..." (fragment pàg. 45-46)

diumenge, 23 d’octubre del 2011

DOMINGO


(Ciutadella 23.10.2011)



Domingo, flor de luz, casi increíble

día. Bajas sobre la tierra

como un ángel inútil y dorado.

Besas

a las muchachas

de turbia cabellera,

vistes de azul marino

a los hombres que te aman, y dejas

en las manos del niño

un aro de madera

o una simple esperanza. Repartes

golondrinas, globos de primavera,

te subes a las torres

y giras las veletas

oxidadas. Tu viento agita faldas

de colores, estremece banderas,

lleva lejos canciones

y sonrisas, llena

las estancias de polvo plateado.

Los árboles esperan

tu llegada
para cubrirse de gorriones. Sabe más fresca
el agua de las fuentes.

Las campanas dispersan

palomas imprevistas
que vuelan

de otro modo.

No hay nadie que no sepa

que es domingo,

domingo.

Tu presencia

de espuma lava,

eleva,

hace flotar las cosas y los seres

en un nítido cielo que no era

-el lunes- de verdad:

apenas

desteñido papel, vidrio olvidado,

polvo tedioso sobre las aceras...


Ángel González

dissabte, 22 d’octubre del 2011

QUAN EL SOL ES PON...


-Filla de la Lluna -va xiuxiuejar-: és això el final?
-No -va respondre ella-, és el principi [...]
-Per què està tot tan fosc, Filla de la Lluna?
-va preguntar.

-Els començaments són sempre foscos, Bastian.

Michael Ende

(La història interminable)


divendres, 21 d’octubre del 2011

LABERINT...


Lo verdad
ero es siempre sencillo,
pero solemos
llegar a ello
por el camino más
complicado

George Sand




dijous, 20 d’octubre del 2011

LLAPIS EN MÀ...


Quan un llibre m'intere
ssa
i m'emociona, voldria que
no s'acabés mai i correria
a felicitar l'autor



dimecres, 19 d’octubre del 2011

tres, dos, un... ACCIÓ!


"Em dic Joan d'acord amb el desig del meu pare i a contracor del meu avi, que volia que em digués com ell. Vaig néixer en una habitació espaiosa, la més singular, la que dóna al Raval Nou, lluny del rebombori de la sala del café i la sala de ball, però on arribava la fantasia de les últimes pel·lícules que es projectaven aquell primer diumenge de tardor [...] El vent ja feia temps que s'havia endut la guerra i els assassinats dubtosament incontrolats, la CNT i la FAI, els comunistes i els separatistes i les quatre barres, el carnavall i els balls i el riure [...] I va venir la pau i els assessinats institucionalitzats, el pa negre i la cartilla de racionament i el contraban, mantellines i processons, el braç alçat i el Cara al sol..., i callar, callar. Per molt de temps no vaig saber què era parlar, i potser per això vaig haver de fantasejar amb l'ajut de totes aquelles pel·lícules que es projectaven al nostre cinema. Els records dels meus primers anys estan estretament lligats a aquella casa. No hi ha lloc al món més venerable que el meu melangiós bell casal hereditari. Allí hi van morir la meva mare, i els meus avis i besavis. Allí hi vaig néixer jo, despertant-me així als indrets d'un país de fades, a un palau de fantasia. No és, doncs, estrany que jo malgastés la meva infancia en pel·lícules i dilapidés la meva adolescència en fantasies. Cruixen dins meu, aquí a les meves entranyes, l'olor del cafè, el fum dels caliquenyos, la cridòria dels parroquians, la pianola i el bullicisosos balls, l'horror de la intolerància i l'odi, la fascinació de vides heroiques, vils, glamoroses..., plasmades en una pantalla gegant. I ho fan encara, a la tardor de la meva vida, en els meus somnis. I és que el passat nodreix la meva sang, és carn dels meus pensaments i transita silenciosament, permanentment, pel meu cos com una segona trama [... ] Aquella segona casa era el meu segon claustre matern." (fragment pàg. 18-19)



dimarts, 18 d’octubre del 2011


Uno escribe para enterarse de lo
que pasa. Nunca sabes lo que
querías decir hasta que
lo has escrito

Juan Gelman

diumenge, 16 d’octubre del 2011

DOS EN UN...


Los escritores debemos ser hermafroditas cuando escribimos. Hay que sacar la parte masculina cuando perfilas un personaje masculino, y al revés cuando quieres crear un personaje femenino verdadero. Eugenia Rico

dissabte, 15 d’octubre del 2011

"ESCAC I MAT"


"Jo estava disposat en principi a admetre que un joc tan genial i peculiar havia de produir per força uns adalils no menys particulars, però que difícil, que impossible se'm feia imaginar-me la vida d'un home d'intel·ligència desperta per a qui el món es reduís a l'estreta sendera entre el blanc i el negre, d'un home que no exigís de la vida cap guardó fora del mer amunt i avall i envant i enrere de trenta-dues figuretes, un home que considera una proesa haver descobert una nova obertura movent el cavall en lloc del peó o creu haver-se reservat el seu raconet d'inmortalitat miserable a un cantonet perdut d'un llibre d'escacs! Un home, un home intel·ligent que sense tornar-se boig esmerça un dia rere l'altre, durant deu, vint, trenta, quaranta anys, tota l'energia de la seva ment en la ridícula empresa d'arraconar sobre un tauler de fusta un rei també de fusta! I vet aquí que ara tenia per primer cop ben a prop meu un d'aquests genis peculiars o, si es vol, un tal boig enigmàtic, a només sis cabines de distància en el mateix vaixell, i jo, míser de mi, per a qui la curiositat en qüestions de l'intel·lecte es converteix sempre en una mena de passió, no era capaç d'atansar-m'hi. Vaig començar a ordir les estratagemes més absurdes, com ara afalagar la seva vanitat inventant-me un fals interviu per a una famosa revista, o bé atrapar-lo amb la seva avarícia proposant-li un lucratiu torneig a Escòcia. Però al final vaig recordar-me que la millor tècnica que pot utilitzar un caçador de faisans per atraure una peça és imitar el seu crit de zel; i podia haver-hi res més eficaç per captar-se l'atenció d'un jugador d'escacs que jugar-hi un mateix?" (fragment pàg. 20-21)


divendres, 14 d’octubre del 2011

ARA MATEIX








Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.

S'arbren els mots i alhora es destrueixen,
però si bufa un foranell propici
i tens obertes totes les finestres,
d'aquest combat estricte i necessari
pot sorgir-ne el prodigi d'un poema.

Miquel Martí i Pol

dijous, 13 d’octubre del 2011

JOSÉ LUIS SAMPEDRO

"COMPOSICIÓ"

Lletra i música de la llengua

Quan la nostra llengua no era a l’escola ni als mitjans de comunicació ni a les institucions públiques, molts vam descobrir les formes cultes de la llengua catalana de la mà de la música. Més enllà de la parla col·loquial de cada dia a casa, amb els amics, al carrer, hi havia una literatura d’alta qualitat que s’expressava amb les mateixes paraules que tu empraves per jugar a futbol a les tanques de prop de casa. Hi havia també les formes litúrgiques de la parròquia com a llengua d’un menorquí culte, diferent, elevat. La veritat és que la llengua musicada de les cançons que escoltàvem als Agrupaments Escoltes era la llengua dignificada dels menorquins. Vam descobrir aleshores altres maneres de parlar menorquí, altres paraules dialectals pròpies d’altres terres properes.

Aleshores no era tan fàcil accedir a la nostra música en català perquè les ràdios no la programaven gaires o gens, els diaris no en parlaven, no hi havia Internet, no es treballava a les escoles i els nostres pares havien estat formats en una educació en castellà i per al castellà. Com han canviat les coses i per bé! Aquestes setmanes, enmig de tantes males notícies contra la nostra llengua, cercàvem una dada positiva per compartir amb els lectors. Heus-la idò: tenim una llengua de les més musicades que hi ha. I per corroborar-ho us ressenyam tres esdeveniments: un llibre, una exposició i un portal web. Anem a pams.

Fa pocs mesos va sortir d’Edicions Documenta Balear el llibre Una llengua musicada de Carla González. es tracta d’un llibre preciós que recull tot un ventall de poemes d’autors de tots els temps que han estat cantats d’ençà els anys 60 fins a l’actualitat. De fet es fa ressò dels rics antecedents del moment d’esplendor actual de la música en català. La Nova Cançó en va ser la llavor. Raimon. Lluís Llach, La Trinca, Maria del Mar Bonet, Serrat, Ovidi Montllor, Sisa, Ramon Muntaner, Pau Riba, Pi de la Serra… fins als actuals grups o cantautors Pau Alabajos, Cesk Freixas, Al Mayurqa, At Versaris, Pep Gimeno ‘Botifarra’, La Gossa Sorda, Obrint Pas, Oliva Trencada, Revolta 21, Feliu Ventura... etc. Tot aquest èxit sorgit a pesar dels entrebancs d’una llengua minoritzada només s’explica per la seva qualitat. El llibre també conté força entrevistes als músics que reflexionen sobre el fenomen, entre els quals hi ha és clar menorquins.

Dijous passat va ser inaugurada l’exposició Cançoníssima a la sala de El Roser de Ciutadella. Comissariada per Jesús Prats i produïda per Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, Cançoníssima ja havia estat presentada a València, Barcelona i Palma. Se centra en la imatge gràfica dels discs de vinil, en les portades dels quals dissenyadors i artistes han plasmat el seu art, com a Menorca van ser Matías Quetglas amb una portada al disc Campanades a morts de Lluís Llach i les de Pacífic a Isaac Melis i Mariàngels Gornés. S’hi exposa bona part dels Setze Jutges de la Nova Cançó i una especial atenció a la presència menorquina: Mariàngels Gornés, Isaac Melis, CEPEP, Traginada, Ja t’ho Diré i molts d’altres d’aquell temps i d’ara mateix, per exemple de Nura, llarga cantata musicada per Guillem Soldevila. Una oportunitat per revisitar la nostra memòria musical i la seva projecció. La banda sonora de la nostra llengua. Com va dir Esperança Camps al seu blog és “un recorregut sentimental per la memòria sonora dels menorquins. Aquell concert per Cala en Turqueta, aquella actuació de Maria del Mar Bonet al claustre del Seminari, o la de Maria Àngels Gornés a la Plaça Nova”.

Finalment el portal web Viasona. Fa un any el Grup Catmèdia van crear el www.viasona.cat en el qual s’indexava la musica en català. És innovador, sorprenent i exhaustiu. Viasona registra 2.390 grups musicals, amb un catàleg de 4.855 àlbums i 34.884 caçons en la llengua dels menorquins. Hi és gairebé tot, com una enciclopèdia digital de la música catalana i en català. Té una mitjana de visites de 3.000 cada dia. Viasona també inclou les novetats del mercat, informació actualitzada de festivals, fòrums d’opinió, llistes de favorits, etc. A Viasona els internautes poden consultar la discogràfica i lletres de cantants i grups en català. A més amb la plataforma 2.0 (GrooveShark, YouTube, iTunes, Spotify, Google Maps, Twitter, etc.) es vinculen al web els continguts d’àudio o video amb la possibilitat de comprar discos i cançons, i fins i tot es pot consultar una mapa dels Països Catalans per saber quines formacions són originàries d’una població. Si clicau les ubicacions de Menorca apareixen Mariàngels Gornés, Cris Juanico, Isaac Melis, Es Moix, Oliaigu amb Figues, Res Sé, Los Parranderos, A Bordo, Miquel Mariano, Tita Servera, L’Infant Terrible, Traginada, S’Albaida, Bep Marquès, Delên, Guiem Soldevila, Inventari, i León Manso, aquest diamant en brut que tenim. Qui coneixem el panorama veim que són molts, però no hi son tots. I tanmateix Déu n’hi do. Com deia aquell, no estamos tan mal, almanco en aquest sentit musical. La llàstima és que les nostres (?) ràdios i televisions ens ho amaguin.

En fi, tres notícies per aixecar els ànims tan decaiguts a causa d’una política que ens amaga la nostra cultura i voldria que la llengua catalana fos relegada a un segon pla. Si Francesc de Borja Moll, el nostre sant de la devoció lingüística, aixequés el cap diria “de més verdes en maduren”.

Francesc Florit Nin Acció Cultural de Menorca 13/10/2011
(diari Menorca)






HISTÒRIES...


"... Es cierto que todo aquello podía ser un cuento, palabras, pero es que si nos ponemos así, no hacemos nada en la vida; siempre nos sucederá lo mismo; que lo único que tenemos son palabras. Por eso es tan difícil averiguar la verdad algunas veces. No es que yo sea nihilista, nada de eso: me limito a constatar un hecho. Lo único que dejamos las personas cuando nos esfumamos es un puñado de palabras. Pero una cosa son las palabras y otra muy distinta la verdad. Algunas veces coinciden y otras no. Las palabras están ahí, las podemos leer y escuchar, aunque muchas veces tampoco sepamos qué significan exactamente; pero la verdad es muy difícil señalarla con el dedo. Lo cual, para mí, dicho sea de paso, tampoco es muy grave; al fin y al cabo nos pasamos la vida buscando personas que no existen, lugares y estados mentales imaginarios que nos han dicho que son reales, pero que jamás hemos experimentado por nosotros mismos. Fíjese, mucha gente se muda de ciudad y de pareja mil veces y a continuación otras mil, y en ninguno de esos cambios encuentra el estado literario de la felicidad, sino que topa siempre con su propia melancolía. Así es que, como comprenderá, no me asustaba pasarme dos o tres días buscando la casa inexistente de Amelia Urales de Úbeda. Pero el caso es que sí existía [...] Tenía los postigos echados, parecía deshabitada y sobre todo parecía milagroso que hubiera sobrevivido entre los modernos bloques de pisos. Todavía está en pie, si quiere verla, en la calle Martínez Izquierdo, en el número veintiuno, creo, no me invento nada. Yo había pasado por allí en varias ocasiones y no había reparado jamás en ella; era como si hubiese aparecido de repente, por arte de magia. Abrí la cancela, que estaba comida por la herrumbre; atravesé el patio, que había sido conquistado por toda clase de hierbas silvestres, y llamé a la puerta. Tras un largo intervalo de tiempo, en el que estuve a punto de marcharme, pensando que no había nadie, me abrieron y en el umbral apareció..."
(fragment pàg. 37-39)



dimecres, 12 d’octubre del 2011

COLORS DE TARDOR...



(Viena, 12-10.2009)

El primer frío y el pequeño café

Tal vez es el otoño la mejor época del año. El primer frío, sea en la ciudad o en el campo, parece traer un color, un aire distinto a todas las cosas. El tono del otoño es de un rojo caoba, como el de algunos vinos. Y también dorado, o verde bronco. El viento del otoño, sus días a veces transparentes como una copa, o mojados, raramente limpios bajo el gris del cielo, traen una rara paz al tiempo que una acreditada actividad. Los mejores proyectos, los mejores deseos, creo yo que nacen en esta época del año. Uno de los encantos del primer frío es la taza de café. Si todo el año es bueno, en esta época es mejor. Es en otoño cuando vuelven a recuperar su encanto los pequeños cafés de esquina en las primeras horas de la mañana, al mediodía o al caer de la tarde. Esos cafés humildes, todavía sin remozar con maderas claras y sorprendentes verdes o morados, sin falsos mosaicos de plástico ni luces de neón. El pobretón café de barrio, con los platillos y tazas alineados en la barra a la hora del desayuno de los oficinistas. En esos cafés pequeños, sin estridencias ni confort alguno, es donde hemos refugiado tantas veces algún pequeño naufragio. Me refiero a esos naufragios cotidianos, casi sin nombre, que se alternan con capas y capas de paz, de disgusto, de alegría, de melancolía, también. Hay días en que el cielo, brille o esté tapado por las nubes, es un cielo bajo y asfixiante, que sólo parece abrigar el cansancio, la preocupación. Vamos por la calle sin ver más que el propio pensamiento. Entonces encontramos esa esquina con su pequeño café sin pretensiones, el café desconocido; donde nunca fuimos antes, donde es seguro que a nadie encontraremos ni nadie nos obligará a hablar. (Es tan difícil hablar en algunas ocasiones.) El pequeño café nos acoge, entre el vaho de la cafetera, con los cristales empañados. Suenan las cucharillas en las tazas, el golpeteo de los platillos, apilándose. Pedimos una taz a de café. A través de los cristal es la calle parece una acuarela desvaída. El olor del café es uno de los aromas más sugerentes y estimulantes que conozco. El líquido negro, humeante, tiembla en el fondo de la taza. Su amargor baña el paladar, casi diría que el espíritu, de un modo reconfortante y cálido. Es la suya una amargura bienhechora, profunda, vivificante como un conjunto mágico. Encendemos un cigarrillo y, cuando salimos a la calle, los días que nos parecieron groseros o perdidos, las gentes duras o estúpidas, los propios remordimientos, regresan a su dormido velo, a su país de olvido. Y se vuelven a hacer proyectos optimistas, confiados. (de La puerta de la luna)



dimarts, 11 d’octubre del 2011


Nada enriquece tanto los sentidos, la sensibilidad, los deseos humanos, como
la lectura


Mario Vargas Llosa

dilluns, 10 d’octubre del 2011

PESCADOR...


(Gijón 28.05.2011)

Silencio férreo

Yo escuchaba con todos mis sentidos...
Ni el más leve rumor llegaba a mí.
El mundo estaba mudo...

Yo escuchaba con el vivaz oído
De mi curiosidad. Por cinco veces
Por encima de mí tiré el anzuelo;
Sin ningún pez lo retiré otras cinco...
Pregunté... No cayó respuesta alguna
En mis redes vacías...

Yo escuchaba
Con el vivaz oído de mi Amor.

Friedrich Nietzsche



Mientras dure la vida
que no pare el cuento

Carmen Martín Gaite

diumenge, 9 d’octubre del 2011

PIANO...


LA EXPRESIÓN

Milton Estomba había sido un niño prodigio. A los siete años ya tocaba la Sonata Nº3, Op. 5, de Brahms, y a los once, el unánime aplauso de crítica y de público acompañó su serie de conciertos en las principales capitales de América y Europa. Sin embargo, cuando cumplió veinte años, pudo notarse en el joven pianista una evidente transformación. Había empezado a preocuparse desmesuradamente por el gesto ampuloso, por la afectación del rostro, por el ceño fruncido, por los ojos en éxtasis, y otros tantos efectos afines. Él lo llamaba a todo ello "su expresión".
Poco a poco, Estomba se fue especializando en "expresiones". Tenía una para tocar la Patética, otra para la Polonesa. Antes de cada concierto ensayaba frente al espejo, pero el público frenéticamente adicto tomaba esas expresiones por espontáneas y las acogía con ruidosos aplausos, bravos y pataleos.
El primer síntoma inquietante apareció en un recital de sábado. El público advirtió que algo raro pasaba... La verdad era que Estomba había tocado la Catedral Sumergida con la "expresión" de la Marcha Turca
.
Pero la catástrofe sobrevino seis meses más tarde y fue calificada por los médicos de amnesia lagunar. En
un lapso de veinticuatro horas, Milton Estomba se olvidó para siempre de todos los nocturnos, preludios y sonatas que habían figurado en su amplio repertorio.
Lo asombroso, lo realmente asombroso, fue que no olvidara ninguno de los gestos ampulosos y afectados que acompañaban cada una de sus interpretaciones. Nunca más pudo dar un concierto de piano, pero hay algo que le sirve de consuelo. Todavía hoy, en las noches de los sábados, los amigos más fieles concurren a su casa para asisitir a un mudo recital de "expresiones". Entre ellos es unánime la opinión de que su capolavoro es la Appasionata."
(pàg. 59-60)

divendres, 7 d’octubre del 2011

ABRAÇADA...


A veces, una tarde cualquiera,
la dulzura se instala en las palabras


Miquel Martí i Pol

MANS ENLAIRE!

Vivir sin leer es peligroso,

obliga a conformarse con la vida,

y uno puede sentir la tentación

de correr riesgos


Michel Houellebecq


dijous, 6 d’octubre del 2011

EL TRIOMF DE LA POESIA...


NOTES...


"En aquella època, gràcies al pare, quasi m'agradava més l'objecte que la música que se'n treia [...] Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l'han tocat [...] El pare m'ho havia dit un dia amb l'storioni a la mà. Me'l va oferir amb una certa recança i va dir, sense saber ben bé què deia, vés alerta, que és un objecte únic al món. L'storioni a les meves mans era com si fos viu. Em va semblar notar-hi un batec suau i íntim. I el pare, amb els ulls brillants, em deia pensa que aquest violí ha viscut històries que no sabem, ha sonat en sales i en cases que mai no coneixerem, i ha viscut totes les alegries i els dolors dels violinistes que l'han fet servir. Les converses que deu haver sentit, la música que deu haver viscut... Estic segur que ens podria explicar moltes històries tendres -va acabar dient amb una dosi extraordinària de cinisme que llavors no vaig saber copsar. -Deixa-me'l tocar, pare.
-No. Fins que no acabis vuitè curs d'instrument. Llavors serà teu. Em sents? Teu.

Juro que l'storioni, en sentir aquelles paraules, va fer un batec més fort que els altres. Jo era incapaç de saber si d'alegria o de pena." (fragment pàg. 108-110)


dimarts, 4 d’octubre del 2011

ODA A UNES AVARQUES

Hem trescat junts els camps
lluminosos de l'illa
i hem petjat amatents
arenals d'alga i ones.
Hem tastat el regust
de la sal que als cocons
deixa la tramuntana
i hem pujat per esquius
penyals de dura roca.
Hem nedat en la nit
xafogosa d'agost
i hem ballat amb el vent
a les platges del sud.
Hem gaudit entre cards
i efusius abatzers
aquest cel que ara ens ompl
de tardor i gris ens du
nuvolat cap el fred.

Hem sebrat de records
els tiranys estiuencs
i hem fet lliures haikús
solitaris pel bosc.
Franciscanes, humils,
pell i roda de cotxe,
amb vosaltres he vist
els indrets ancestrals
on batega Menorca
i he notat dins meu,
ple de joia i d'orgull,
que em naixia una pàtria.
Amb vosaltres he estat
tan feliç que ara us dec
un poema d'amor,
estimades avarques.


Ponç Pons

(pàg. 184-185)Dillatari

dilluns, 3 d’octubre del 2011

diumenge, 2 d’octubre del 2011

15...


(il·lustració de Marina Seoane
)

la mariposa
recordará por siempre
que fue gusano


Mario Benedetti