Ciutadella març 2015
XXI
XXI
¿Surts de l’abisme o véns d’aquest cel insondable,
oh Bellesa d’esguard infernal i diví,
que el benifet i el crim vesses inextricable,
i per això podem comparar-te amb el vi?
L’alba neix als teus ulls i el capvespre s’hi ajoca;
espandeixes perfums com el vent cap al tard;
són un filtre els teus besos i una àmfora ta boca
que l’infant encoratge i fa l’heroi covard.
Surts d’una gorga negra o davalles dels astres?
El Destí, com un gos, et va seguint ullprès;
vas sembrant a l’atzar la joia i els desastres,
i tu ho governes tot i no respons de res.
Camines sobre els morts, i te’n burles, Bellesa;
dels teus joiells l’Horror no és pas el menys vistent,
i entre els millors penjulls, el Crim, en la nuesa
del teu ventre orgullós, dansa amorosament.
L’efímer ofuscat vola vers tu, candela,
crepita: “Beneïm l’atxa!”, diu commogut.
Sobre la seva amant l’enamorat que anhela,
té el fest d’un moribund que amoixa el seu taüt.
¿Que ens arribis del cel o de l’infern, què importa,
Bellesa! , monstre enorme, càndid, que mous a esglai,
si en tu l’ull i el somriure i el peu m’obren la porta
d’un Infinit que estimo, que no he conegut mai?
De Déu? Satan? Tant és! Àngel o bé Sirena,
tant és, si ets tu qui ens fas –fada d’ulls vellutats,
ritme, perfum, claror, reina que m’encadena!-
l’univers menys horrible i els instants menys pesats!
oh Bellesa d’esguard infernal i diví,
que el benifet i el crim vesses inextricable,
i per això podem comparar-te amb el vi?
L’alba neix als teus ulls i el capvespre s’hi ajoca;
espandeixes perfums com el vent cap al tard;
són un filtre els teus besos i una àmfora ta boca
que l’infant encoratge i fa l’heroi covard.
Surts d’una gorga negra o davalles dels astres?
El Destí, com un gos, et va seguint ullprès;
vas sembrant a l’atzar la joia i els desastres,
i tu ho governes tot i no respons de res.
Camines sobre els morts, i te’n burles, Bellesa;
dels teus joiells l’Horror no és pas el menys vistent,
i entre els millors penjulls, el Crim, en la nuesa
del teu ventre orgullós, dansa amorosament.
L’efímer ofuscat vola vers tu, candela,
crepita: “Beneïm l’atxa!”, diu commogut.
Sobre la seva amant l’enamorat que anhela,
té el fest d’un moribund que amoixa el seu taüt.
¿Que ens arribis del cel o de l’infern, què importa,
Bellesa! , monstre enorme, càndid, que mous a esglai,
si en tu l’ull i el somriure i el peu m’obren la porta
d’un Infinit que estimo, que no he conegut mai?
De Déu? Satan? Tant és! Àngel o bé Sirena,
tant és, si ets tu qui ens fas –fada d’ulls vellutats,
ritme, perfum, claror, reina que m’encadena!-
l’univers menys horrible i els instants menys pesats!
Charles Baudelaire
