dimecres, 29 de febrer del 2012

ORÍGENS...

"Te gustaría saber quién eres. Con poco o nada para orientarte, das por sentado que eres el producto de vastas migraciones prehistóricas, de conquistas, violaciones y secuestros, que los prolongados y tortuosos cruces de tu horda ancestral se han extendido por muchos territorios y reinos, porque tú no eres la única persona que ha viajado, después de todo tribus de seres humanos llevan miles de años desplazándose por el planeta, y ¿quién sabe quién engendró a quién que a su vez engendró a quién que engendró a quién para luego engendrar a quién hasta acabar con tus padres engendrándote en 1947? Sólo puedes remontarte a tus abuelos, con escasa información sobre tus bisabuelos por parte de tu madre, lo que significa que las generaciones que los precedieron no son más que un espacio en blanco, un vacío de conjeturas y ciegas suposiciones. Tus cuatro abuelos eran todos judíos de Europa del Este [...] Tus dos abuelas eran pelirrojas, y en ambas ramas de tu familia hay una tumultuosa mezcla de rasgos físicos en la mucha descendencia que dejaron [...] Como no sabes nada de tus orígenes, hace mucho que decidiste presumir de que eres un compuesto de todas las razas del hemisferio oriental, en parte africano, árabe, chino, indio y caucasiano, el crisol de muchas civilizaciones enfrentadas en un solo cuerpo [...] Y por tanto has decidido conscientemente ser todo el mundo, aceptar a todos los que llevas en tu interior con objeto de ser tú mismo de una forma más libre y plena, puesto que la cuestión de quién eres es un misterio y no albergas esperanzas de que algún día se resuelva."
(fragment pàg. 125-127)



dilluns, 27 de febrer del 2012

PARAULES



Compte amb les paraules,

fins les més miraculoses.

Per a les miraculoses fem tot el que podem,

a vegades ens envaiexen com insectes

i no deixen cap fiblada, sinó un bes.

Poden ser tan bones com dits.

Tan de fiar com la roca

on hi enganxem el cul.

Però també poden ser flors o nafres.


Tanmateix, m'enamoren les paraules.

Són tórtores que cauen del sostre.

Sis taronges sagrades assegudes a la meva falda.

Són arbres, les cames de l'estiu,

i el sol, el seu rostre apassionat.

Tanmateix, sovint em fallen.

És tant el que vull dir,

tantes històries, imatges, proverbis, etc.

Però les paraules no són prou bones,

les equivocades em besen.
De vegades volo com una àliga,

però amb les ales d'un fraret.

Però tracto de tenir-ne cura

i ser gentil amb elles.
Ous i paraules s'han de tractar amb cura.

Un cop es trenquen són coses

impossibles d'adobar.



diumenge, 26 de febrer del 2012

RECUERDA


Recuerda que tú existes tan sólo en este libro,

agradece tu vida a mis fantasmas,
a la pasión que pongo en cada verso
por recordar el aire que respiras,
la ropa que te pones y me quitas,
los taxis en que viajas cada noche,
sirena y corazón de los taxistas,
las copas que compartes por los bares
con las gentes que viven en sus barras.
Recuerda que yo espero al otro lado
de los tranvías cuando llegas tarde,
que, centinela incómodo, el teléfono
se convierte en un huésped sin noticias,
que hay un rumor vacío de ascensores
querellándose solos, convocando
mientras suben o bajan tu nostalgia.
Recuerda que mi reino son las dudas
de esta ciudad con prisa solamente,
y que la libertad, cisne terrible,
no es el ave nocturna de los sueños,
sí la complicidad, su mantenerse
herida por el sable que nos hace
sabernos personajes literarios,
mentiras de verdad, verdades de mentira.

Recuerda que yo existo, porque existe este libro,
que puedo suicidarnos con romper una página.

Luis García Montero


dissabte, 25 de febrer del 2012

KATMANDÚ



Para ser grande, sé entero: nada
tuyo exageres o excluyas.
Sé todo en cada cosa. Pon cuanto eres
en lo mínimo que hagas,
por eso la luna brilla toda
en cada lago, porque alta vive


Fernando Pessoa

divendres, 24 de febrer del 2012

RECULL DE POESIA




EM MIRO


M'emmirallo i l'espill em torna boires,

runes d'altra hora quimeres,


un maldestre jo que em mira impacient


per abillar el trencacloques del temps.


M'embolcallo de perfum i maquillo les nafres,


llisco sobre cada un dels sons dels meus errors,


amb ulleres fosques i sabata plana.


Després, d'un cop de porta, surto de casa.


(pàg. 26)



Felicitats! Marta P. pel teu llibre.

Gràcies! Marta S. per regalar-me'l.




dijous, 23 de febrer del 2012

DÈCADA DELS SEIXANTA...


"La misa era oficiada casi toda en euskera debido al empeño que ponía don Victoriano en fomentar dicho idioma. Sobre este sacerdote yo podría contarle muchas cosas y algunas cosillas siempre que lo considerase útil para su novela. Es dudoso que pueda dejar de lado a tan singular personaje si, como me dijo, aspira a relatar con veracidad los hechos de una familia de Ibaeta por los tiempos de su niñez. Porque así como afirman los creyentes que a Dios pertenecen las almas humanas, yo afirmo sin temor a equivocarme que aquel cura era el propietario de las vidas privadas de muchas personas. Tampoco creo que haga falta encarecerle a usted la importancia de asignarle otro nombre a don Victoriano si se decide a sacarlo en su novela, ya que andan por ahí con vida algunos parientes suyos que podrían quejarse, no así él, pues tengo entendido que ya murió. De donde se deduce que si ha ido al cielo no habrá santo ni ángel que a estas horas no practique el euskera, todos y Dios con ellos temerosos de no aprobar el examen, y si cayó aquel cura en el infierno como vaticinaba mi tía, estarán estudiando gramática vasca, por la cuenta que les trae, el demonio y todos los condenados.
Perdone la broma. Continú
o..." (fragment pàg. 29-30)





dimecres, 22 de febrer del 2012

TORNAR A CASA...


(Aeroport de Barcelona, 21.02.2012)


no hay camino,
se hace camino al andar...
(26 de juliol de 1875 - 22 de febrer de 1939)

dilluns, 20 de febrer del 2012

9:32 - DESTINACIÓ: GRANOLLERS


(Girona 20.02.2012)


No hi ha present, tots els
camins són records o preguntes

Miquel Martí i Pol

diumenge, 19 de febrer del 2012

EN SÈPIA...


(Girona, 19 febrer 2012)



Un hivern plàcid

Apama el temps, les hores; mira com un tardà
vol de grives escurça encara més la tarda
i t'encomana el fred que deu fer al defora.
Ara, si et sembla, pots resseguir els meandres
que feia el riu abans que les darreres pluges
n'alteressin el curs. Ja res no tornarà
ser tal com tu ho recordes, ni el gust de les paraules
tindrà aquell punt en què l'agredolç del misteri
t'incitava a combatre'n els límits més estrictes.
T'espera un llarg hivern de renúncies pactades
amb tu mateix, per fer més netament tangible
la clara solitud que et gronxola com una
música molt suau, nostàlgica i amiga.
Benigna, la tristor no t'abalteix;
pots, doncs, considerar-te discretament feliç,
discretament perdut entre la gent que et volta.
No et queixis gens; espera només que els déus,
prudents
i generosos, dictin les seves lleis i acull-les,
generós tu també, amb una gran tendresa.


Miquel Martí i Pol


UN DISSABTE CAPVESPRE...


(Barcelona, 18.02.2012)

Siempre hay una mirada desde la que somos payasos

Eduardo Zamanillo



divendres, 17 de febrer del 2012


(Menorca-Barcelona 17.2.2012)


Un viaje de (mil millas)
ciento veinte millas
comienza con el primer paso

Lao-Tsé

dimecres, 15 de febrer del 2012

Ἡ φόνισσα


"En aquella època, el seu primer fill, que ja tenia vint anys, havia emigrat a Amèrica i, després d'enviar una o dues cartes, no va dir res més; d'ençà d'aleshores no havia donat senyals de vida. Tres anys més tard, el segon fill, també s'havia fet gran i s'havia embarcat [...] Va escriure a la seva mare des de Marsella, a on havia anat amb un vaixell grec, per dir-li que també ell havia decidit viatjar a Amèrica, a veure si podia saber què se n'havia fet, del seu germà, i trobar-lo en algun indret. Però van passar mesos i anys, i no es va saber res més ni de l'un ni de l'altre. Arran d'aquests fets, la mare va recordar una rondalla de les més divertides, que parlava d'una màrfega de mel en la qual van quedar enganxats succesivament el primer fill, que l'havia enviat perquè recollís la mel i la hi portés; el segon fill, que la dona havia enviat perquè desenganxés el primer; el tercer, a qui la dona havia manat que hi anés per fer tornar els altres dos; i el vell, que hi va anar per veure què se n'havia fet, dels seus fills. A la fi, la dona mateixa va decidir anar a esbrinar -de lluny, això sí; era garneua com totes les velles- què se n'havia fet, del vell i dels fills, que no tornaven de fer l'encàrrec que els havia donat, i es va salvar d'un pèl de quedar-se enganxada. Aleshores, girant-se cap als quatre homes que no podien moure's de la màrfega, els va dir: "Ah! ¿Això us emmela? A mi no m'emmela pas!" (fragment pàg. 29-30)

dimarts, 14 de febrer del 2012

COMO SE DIBUJA A UN NIÑO

Para dibujar un niño
hay que hacerlo con cariño.
Pintarle mucho flequillo,
- que esté comiendo un barquillo -;
muchas pecas en la cara
que se note que es un pillo;
- pillo rima con flequillo
y quiere decir travieso -.
Continuemos el dibujo:
redonda cara de queso.

Como es un niño de moda,
bebe jarabe con soda.
Lleva pantalón vaquero
con un hermoso agujero;
camiseta americana
y una gorrita de pana.
Las botas de futbolista
- porque chutando es artista -.
Se ríe continuamente,
porque es muy inteligente.
Debajo del brazo un cuento
por eso está tan contento.

Para dibujar un niño
hay que hacerlo con cariño.


Gloria Fuertes

dilluns, 13 de febrer del 2012

UN NOU DILLUNS...


(Ciutadella 13.02.2012)

Los días van

Para Dorita y Jorge, una noche de pintura
y canzonettas en el Mediterráneo

21/1/50


Los dias van como las olas y los cantos,
su rubio viento y sus profundos verdes por las horas cambiantes.
En uno de ellos queda una bahia, en otro

un panico de estrellas o delfines,

mientras un tiempo nuevo y sigiloso

con noches de distinto meridiano

filtra sus cuerdas palidas por los compartimientos

y se mezcla en el vino que bebemos.

un viaje, oh dulce pena en la raiz del cuerpo

que juega con si mismo para ser igual, constante,
y a despertar distinto cada dia, bajo cielos novisimos.


(de Papeles inesperados)

Julio Cortázar

dimecres, 8 de febrer del 2012

REFLEXOS...


"Sentado con el almirez en la mano, todavía le quedaba la suficiente serenidad para sorprenderse ante aquellas emociones contradictorias que habían hecho cambiar tan violentamente su corazón, en otro tiempo tan tierno. Se encontraba entre el amor y el odio, pero qué era lo que amaba y qué lo que odiaba permanecía poco claro. Por primera vez, sabía que la muerte estaba próxima. Pero el terror que lo ahogaba no estaba causado por el conocimiento de su propia muerte. Se debía a algún misterioso drama que estaba desarrollándose, aunque malone no sabía de que se trataba. Su terror se debía a la incertidumbe de lo que ocurriría en aquellos próximos meses -¿cuánto tiempo?- que devorarían sus días contados. Era un hombre que escudriñaba un reloj sin manecillas [...] "Padre, padre, ayúdame", dijo Malone en voz alta. Pero su padre había muerto muchos años atrás. Cuando sonó el teléfono, Malone le dijo por primera vez a su mujer que estaba enfermo y le pidió que le fuera a buscar en el coche para llevarle a casa. Después se quedó sentado acariciando el almirez de piedra para obtener de él un poco de consuelo mientras esperaba." (fragment pàg. 34)



dimarts, 7 de febrer del 2012

HABLA EL LÁPIZ CON LA GOMA DE BORRAR


El lápiz:

-Yo soy el rey de la escritura.

La goma:

-No seas tan presumido, criatura.
Si no es por mi, cuando te equivocas,
yo te evito el cero.
-dijo la goma al lapicero-.

El lápiz:

-Yo hago los deberes y dibujo
niños con flores y gorro.

La goma:

-Y cuando te equivocas
yo la falta borro.
Cuando te equivocas
siempre estoy dispuesta,
bien utilizada.
A ti se te rompe la punta
y no vales nada.



diumenge, 5 de febrer del 2012

NÚVOLS?


Si las conociéramos, las cosas del cielo tendrían otros nombres

José Saramago

dissabte, 4 de febrer del 2012

CANÇÓ DE FER CAMÍ

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança

d'allò que haurem deixat aquí.


Anirem lluny sense recança

-i serem dues, serem tres.

Veniu, veniu, a la nostra barca,

les veles altes, el cel obert.


Hi haurà rems per a tots els braços

-i serem quatre, serem cinc!-

i els nostres ulls, estels esparsos,

oblidaran tots els confins.


Partim pel març, amb la ventada,

i amb núvols de cor trasbalsat.

Sí, serem vint, serem quaranta,

amb la lluna per estendard.


Bruixes d'ahir, bruixes del dia,

ens trobarem a ple
na mar.
Arreu s'escamparà la vida

com una dansa veg
etal.

Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.

Juntes farem nostra la nit.


(pàg. 61-62 de Contraban de llum)

Maria-Mercè Marçal


divendres, 3 de febrer del 2012

RECORDANT...


"Vaig saber que el consell desmenjat de l'avi Capdevila aquella tarda sota el ginjoler -"On n'hi ha hagut sempre en queda, nano"- no era un consell sinó una profecia, i que la profecia s'acompliria finalment en un llibre que jo escriuria perquè on n'hi ha hagut sempre en queda i si en queda deu ser, pot ser, per compartir-ho. I teníeu raó, Pere, vaig dir-me, tenia raó el vostre silenci com un argot lúcid i extravagant que em venia a dir tu volaràs, nano [...] No t'escaparàs pas de créixer i aprendre, i un dia, quan ja granegis, recollons, de cop t'adonaràs que tots som com emigrants de la infantesa, no trobes?, vés-te preparant perquè llavors entendràs que on n'hi ha hagut sempre en queda [...] Llavors sí, potser sí que escriuràs el llibre dels collons, de cap a cap, com un animal, com una venjança contra re però amb plaer de venjança, i se te'n fotrà que tufegi a costumisme o barretinada perquè aceptaràs que aquell va ser el món que et va fer, un món de nàufrags feliços que no volen ser rescatats i entre els quals et trobes vulguis que no, un món que et va condemnar al goig egoista de les causes perdudes, a la llibertad del que és inútil però bonic, a l'evasió com una inmensa botifarra a la golafre, fotuda inèrcia d'allò que en diuen progrés i que no és més que la pastanaga per fer-te llevar cada dia... I ja estava resolt a escriure aquest llibre quan em vaig aturar sense saber on era, o sabent que ja era lluny, molt lluny d'aquell món embalsamat, a centenars de millers de passes normals comptant des del despatxador del celler." (fragment pàg. 41-42)


dijous, 2 de febrer del 2012

LAS CUATRO DE LA MADRUGADA









Hora de la noche al día.

Hora de un costado al otro.
Hora para treintañeros.

Hora acicalada para el canto del gallo.
Hora en que la tierra niega nuestros nombres.
Hora en que el viento sopla desde los astros extintos.

Hora y-si-tras-de-nosotros-no-quedara-nada.

Hora vacía.

Sorda, estéril.

Fondo de todas las horas.


Nadie se siente bien a las cuatro de la madrugada.

Si las hormigas se sienten bien a
las cuatro de la madrugada,

habrá que felicitarlas. Y que lleguen las cinco,

si es que tenemos que seguir viviendo.



dimecres, 1 de febrer del 2012

PER SEMPRE MÉS!


Quan era infant i m’avorria, llegia: per tant llegia molt, moltíssim, i això és un vici
que, si no es cura, afecta l’ànima i
el cos ja tots els anys de la vida