MIRALL

(Castelló d'Empúries, 13.10.2012)

Sóc de plata i precís. No prejutjo res.

Tot el que veig m'ho empasso de pressa

tal com és sense ombra d'amor o rebuig.

No sóc cruel, tan sols sincer,

l'ull d'un petit déu amb quatre costats.

La major part del temps medito sobre la pared del davant.

És rosa amb piquets. Fa tant de temps que me la miro

que em sembla una part del meu cor. Però fa pampallugues.

Cares i foscor ens separen una i una altra vegada.

Ara sóc un llac. Una dona es vincla sobre meu,

cercant en els meu confins el que realment és.

Aleshores es tomba cap a aquelles mentideres, 
les espelmes o la lluna.

Jo li veig l'esquena i la reflecteixo fidelment.

M'ho recompensa amb llàgrimes i agitant les mans.

Sóc important per a ella. Entra i surt.

Cada dia és la seva cara el que substitueix la fosca.

En mi ha ofegat una noia jove, i dins meu una dona vella

s'alça vers ella dia rere dia, com un peix terrible.

(pàg. 313)

Sylvia Plath

ROSELLES AL JULIOL

Petites roselles, petites flames d'infern,
no sou perilloses?

Espurnegeu. No us puc tocar.
Poso les mans entre les flames. Res no s'encén.

I m'extenua mirar-vos
espurnejar així, roig rebregat i clar, com la pell d'una boca.

Una boca amb sang.
Petites faldilles ensangonades!

Hi ha efluvis que no puc tocar.
On és el vostre opi, les càpsules nauseabundes?

Si pogués sagnar o dormir!
Si la meva boca pogués esposar una ferida semblant!

O els vostres licors infiltrar-se en mi, dins la càpsula de vidre,
fins a embriagar-me i abaltir-me.

Sense color, però. Sense color.

Sylvia Plath

(pàg.369)

SÓC VERTICAL

(Girona 18.01.2012)

Però m'estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors
que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m'esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa
i d'un voldria la longevitat i la gosadia de l'altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n'adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m'hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m'ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran
temps per a mi.

Sylvia Plath

(del poemari SÓC VERTICAL)

TOT UN REGAL!

PARAULES

Destrals
que fan retrunyir el bosc a cada cop,
i els ecos!
Ecos que es desplacen
des del centre com cavalls.

La saba
brolla com llàgrimes, com
l'aigua que lluita
per restablir el seu mirall
damunt la roca

que cau i rodola,
un crani blanc
rosegat de males herbes.
Al cap dels anys
les trobo pels camins.

Paraules eixutes, sense genet,
el trepig infatigable dels cascs.
Mentrestant
des del fons de l'estany, fixes estrelles
governen una vida

(pàg. 377)

Sylvia Plath