dissabte, 24 de novembre de 2012

MIRALL


(Castelló d'Empúries, 13.10.2012)

Sóc de plata i precís. No prejutjo res.
Tot el que veig m'ho empasso de pressa
tal com és sense ombra d'amor o rebuig.
No sóc cruel, tan sols sincer,
l'ull d'un petit déu amb quatre costats.
La major part del temps medito sobre la pared del davant.
És rosa amb piquets. Fa tant de temps que me la miro
que em sembla una part del meu cor. Però fa pampallugues.
Cares i foscor ens separen una i una altra vegada.

Ara sóc un llac. Una dona es vincla sobre meu,
cercant en els meu confins el que realment és.
Aleshores es tomba cap a aquelles mentideres, 
les espelmes o la lluna.
Jo li veig l'esquena i la reflecteixo fidelment.
M'ho recompensa amb llàgrimes i agitant les mans.
Sóc important per a ella. Entra i surt.
Cada dia és la seva cara el que substitueix la fosca.
En mi ha ofegat una noia jove, i dins meu una dona vella
s'alça vers ella dia rere dia, com un peix terrible.



Sylvia Plath



2 comentaris:

fanal blau ha dit...

Quin autorretrat!
:)
El de la Sylvia!
:)

joana ha dit...

no comment! jeje
:)