(més si clikeu damunt es llibre i aquí)
"No em vaig poder estar de resseguir amb dos dits uns núvols mal il·luminats per una lluna morent, uns centímetres per sobre del vol de corbs i de la punta del penya-segat. El tacte era com de resina seca. A una certa distància semblava que un pintor s'hi hagués entretingut de veres, amb una paciència amorosa, i que cada pinzellada hagués estat meditada amb fruïció [...] Vam sortir a passejar per la platja. Tornàvem a estar junts, després d'una setmana de parlar només per telèfon. Una atzavara morta dreçava el seu arbre delicat en la nit. El xiringuito-restaurant ja havia apagat tots els llums. Ens vam asseure uns metres més enllà del lloc on un pescador -mig arrupit, menjant un entrepà- esperava moviment al fil. La canya, que havia plantat a la sorra, tenia una petita llum verda, fosforescent, a l'extrem. Semblava que una lluerna n'hagués fet tot el recorregut, del mànec a la punta, i, arribada al capdamunt, més morta que viva per l'esforç de l'ascensió, s'hi hagués estirat per passar-hi la nit.
Sota les natges, la sorra era freda. No hi havia més llum que la que escampaven les estrelles, molt feble. Em vaig ficar el rellotge a la butxaca i..." (pàg. 18-19)
Jordi Llavina
