divendres, 14 d’octubre de 2011

ARA MATEIX








Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.

S'arbren els mots i alhora es destrueixen,
però si bufa un foranell propici
i tens obertes totes les finestres,
d'aquest combat estricte i necessari
pot sorgir-ne el prodigi d'un poema.

Miquel Martí i Pol

3 comentaris:

Audrey ha dit...

Martí i Pol, sempre estimat...Gràcies per compartir aquest preciós poema, no el coneixia.

fanal blau ha dit...

Em va venir molt bé rellegir-lo, de nou, ahir la nit, i poder llegir-me'l (veu endins) mentre intentava agafar el son.

joana ha dit...

Gràcies a vosaltres. A tu, Audrey, per llegir-lo. A tu, Marta, per rellegir-lo.

Que n'és de màgica i càlida la seva poesia!

Bon capvespre i feliç cap de setmana!