dimarts, 31 d’agost del 2010

MÉS CONTES...


(més si clikeu damunt es llibre i aquí i aquí)

"L'home arriba al servei d'urgències. Després d'una espera llarga, una metgessa perjudicada per l'estrés, li pregunta quin símptomes té. Ell descriu el vertigen, la taquicàrdia, els atacs d'angoixa, la sensació de dolçor permanent a la boca i, si això és possible, a l'ànima [...] Durant l'operació l'home acumula percepcions que no recordarà onze hores més tard, quan recuperi la consciència [...] Quan es desperta nota la queixalada dels punts de la cicatriu. Empassar la saliva li fa mal -però, almenys no és dolça-, i concentrar-se en el que li diu el cirurgià, encara més. A través del que sent al seu voltant, dedueix quines han de ser les prioritats: descansar i dormir [...] Li treuen els punts i la sonda, l'ajuden a aixecar-se, li canvien l'alimentació i el sotmeten a una fisioteràpia de recuperació. L'home respon als tractaments i, quan s'avorreix, reviu mentalment la visita informativa del cirugià [...] Això és el que ha estat a punt de matar-lo, recorda que li va explicar amb la satisfacció del caçador que torna a casa amb un senglar. L'home va contemplar els llimacs -l'un verdós, l'altre groguenc- amb una expressió d'incredulitat i, abans que pogués preguntar res, el cirurgià li va respondre: "Són la nostàlgia i l'esperança". En segons quin organismes poden desenvolupar-se fins anular les altres funcions vitals i provocar una mort extremament dolorosa" [...] Dues semanes més tard... S'acomiada de les infermeres, s'enduu l'informe, agraeix les atencions rebudes [...] Com que li han estirpat la nostàlgia, no li pesa la inèrcia cap a uns records alterats pel poder transformador de la memòria. Com que no té esperança, no inverteix energies a projectar-se cap a un futur improbable. Alliberat de la dolçor física i anímica que tant el torturava -havia arribat a combatre-la amb cullerades de mostassa-, paladeja la saliva, feliçment insípida." (fragment de ATARÀXIA pàg. 85-90)

dilluns, 30 d’agost del 2010

ENYORAMENT...


Raons que rimen



ENYORAMENT

Estimo tant el meu enyorament
que, si al país que enyoro,
un àngel em volgués portar sobtadament,
diria a l'àngel:
-Àngel, espera't un moment;
ara no puc venir; és que no veus que ploro?


Màrius Torres

diumenge, 29 d’agost del 2010



En el fondo, el verdadero detector de libros que merecen la pena no es la lectura sino la relectura. Y releer es leer sabiendo el final. Uno sólo da por leídos los libros mediocres. Nadie deja de ir a ver Las meninas porque ya las ha visto (més)




dissabte, 28 d’agost del 2010


(més si clikeu damunt es llibre)

"El cel d'aquell matí a Barcelona, indecís entre el sol i els núvols, li semblà trist. Tot li dolia i només en aquell pis del carrer del Call semblava trobar consol. Una joguina de plàstic va caure al carrer des de el balcó veí. Seguí la caiguda de la joguina i topà amb els ulls del seu germà, que la mirava. El Lluís s'acotà a collir la joguina igual con havia fet un dia feia molts anys.
- Aquesta vegada no és teva -va dir somrient com havia somrigut aquell altre dia.
La certesa del temps malbaratat no la deixà parlar. Va sentir que el seu germà li deia si volia acostar-se a l'excavació del carrer de la Tarongeta. "La fortuna afavoria els agosarats", recordà. Ella, quan havia fet falta, havia estat covarda". (pàg. 67-68)


M. Vilarich (pseudònim)

Té una llicenciatura en història per la Universitat de Barcelona i un doctorat en Literatura per la New York University. Treballa als Estats Units. Ha publicat un llibre i assajos sobre la novel·la i el món editorial en el segle XIX. Actualment està preparant un llibre sobre literatura i la mort des de Poe fins a Dickens i Dostoievsky, passant per Bram Stoker i Narcís Oller.


dimecres, 25 d’agost del 2010

dimarts, 24 d’agost del 2010

PUMUKY, TOT UN MISTERI...


(més si clikeu damunt es llibre aquí i aquí)

"No sé si sabe usted muy bien en qué consiste mi trabajo, pero quizá hace falta que se lo explique. Para que entienda por qué a Pumuky le podía estar a buenas conmigo. Nuestra agencia gestiona casi todos los festivales y giras importantes de España: somos nosotros los que decidimos el cartel de los grupos. Si yo decido que este grupo me interesa, le puedo patrocinar toda la gira de verano. Y desde que existen las descargas en internet, un grupo vive sobre todo de los conciertos en directo, no de las ventas de su disco. Y Pumuky era muy ambicioso. Por supuesto, incluí a su grupo en el cartel de varios festivales. No porque me acostara con Pumuky, quede claro, sino porque el grupo era bueno. Pero siempre, por dentro, como que me reconcomía la duda de si Pumuky se acostaba conmigo sólo por eso. Quiero decir que estamos hartos de ver a señor con poder al lado de jovencita con dinero, pero no solemos ver el caso contrario. Por eso nunca me tomé en serio nuestro asunto. Pese a todo, no pude evitar enamorarme, en cierto modo, de él. Porque se hacía querer. Quizá necesitaba tanto amor que sabía como conseguirlo.
No sé si a usted le habrán contado algo de Pumuky, de su vida. Era huérfano, vivía solo. Estaba solo, muy solo. En cierto sentido era uno de los chicos más maduros que yo había visto nunca, muy autónomo... y sin embargo también era tremendamente infantil e inmaduro. Y por supuesto, y como supongo que usted ya sabe, se drogaba, pero no tanto como la gente cree. A mí me halagaba que un chico tan joven y tan guapo quisiese acostarse conmigo, pero nunca creí que lo nuestro fuese para largo. No soy tan idiota".
(pág. 110-112)

Lucía Etxebarría

dilluns, 23 d’agost del 2010

Los libros me enseñaron a pensar,
y el pensamiento me hizo libre

dissabte, 21 d’agost del 2010


(més si clikeu damunt es llibre i aquí)


MENSAJE EN UNA BOTELLA ROTA
A Roger Wolfe

Aquí estoy, aburrido como un hongo,
en la isla de siempre (la que tiene

una palmera en medio),
rodeado de tiburones,
como un náufrago de esos
que salen en los chistes.
Haz algo, amigo mío:
escríbeme una carta larga y maravillosa,
llámame por teléfono,
envíame una cinta con tu voz.
(pág. 393)

http://www.casadellibro.com/img/autores/decuenca.jpg
Luis Alberto de Cuenca

divendres, 20 d’agost del 2010


(més si clikeu damunt es llibre aquí i aquí)

"Han cambiado tantas cosas (hasta resultar casi irreconocibles) en los casi sesenta años que estoy recordando..., pero el Long Mynd se ha librado. Ese tipo de sitios son importantes para mí (para todos, en realidad) porque existen al margen de la esfera temporal habitual. Te puedes plantar en la cresta del Long Mynd y no saber si estás en los años cuarenta, en el dos mil, o en el siglo diez u once... Es algo inmaterial, totalmente irrelevante. El tojo y el brezo morado no cambian, y lo mismo les pasa a los senderos de las ovejas que los atraviesan y los entrelazan, las retorcidas floraciones rocosas que te sorprenden en cada curva, los cálidos marrones de los helechos, los grises distantes de las plantaciones de coníferas, escondidas allá lejos en valles secretos. No tiene precio la sensación de libertad y de atemporalidad que te proporciona ese sitio, mientras estás en lo alto de la cresta bajo un cielo impecablemente azul de abril, y te quedas mirando la mansa belleza del paisaje inglés al este, y al oeste un apunte de algo más raro: el arranque de las montañas galesas, que ya se insinúan en uno de los rasgos más salvajes y fantasmagóricos del propio Long Mynd." (pág. 90-91)



dilluns, 16 d’agost del 2010

EN UN CAPVESPRE D'ESTIU...


(Ciutadella 15.08.2010)

OCASO

Era un suspiro lánguido y sonoro
la voz del mar aquella tarde... El día,
no queriendo morir, con garras de oro
de los acantilados se prendía.

Pero su seno el mar alzó potente,

y el sol, al fin, como en soberbio lecho,
hundió en las olas la dorada frente,
en una brasa cárdena deshecho.

Para mi pobre cuerpo dolorido,

para mi triste alma lacerada,
para mi yerto corazón herido,

para mi amarga vida fatigada...

¡el mar amado, el mar apetecido,
el mar, el mar y no pensar en nada!...

Manuel Machado

diumenge, 15 d’agost del 2010


(més si clikeu damunt es llibre)

"Un minut i tres segons. El robatori s'havia completat. Els diners eren en una bossa [...] L'home emmascarat es gira i dona un cop d'ull a la càmera de vigilància que hi ha al sostre, darrere els taulells. Alça una mà i ensenya cinc dits negres dins un guant [...] Es tomba cap a l'Stine, agafa l'arma amb les dues mans, l'eleva a l'altura dels malucs i l'hi encanona al cap. El telèfon continua sonant [...] Són exactament les 15:22:22 quan prem el gallet. L'estrèpit és agut i buit [...] L'únic que sent és el truc insistent i aïrat del telèfon. L'atracador agafa la bossa. En Harry s'ha de decidir. L'atracador salta el taulell. En Harry es decideix. Amb un moviment ràpid, deixa la cadira. Sis gambades. Ja hi és. I agafa el telèfon:
- Parl'am!
En la pausa que es fa a continuació, sent el so de la sirena de la policia al televisor de la sala d'estar, una cançó pop pakistanesa dels veïns i passos pesats que pugen l'escala que semblen els de Fru Madsen. Llavors, un riure suau a l'altra banda de la línia. És la rialla d'un passat molt llunyà. Potser no en el temps, però igualment remot. Com el setanta per cent del passat d'en Harry, que li torna de tant en tant en forma de rumors vagues o directament d'invencions. Però aquesta es una història que podia confirmar.
- De debò que encara tens aquesta actitud tan mascla, Harry?
- Anna?
- Ostres, molt bé, Harry.
En Harry va notar la dolça escalfor que li emergia de l'estómac, gairebé com el wisky. Gairebé.
- I què fas un diumenge al vespre, doncs, Harry?
- El que acostuma a fer la gent.
- I què és?.
- Mirar vídeos. "
(pàg. 18-19)

dimecres, 11 d’agost del 2010



(24.06.2010)

"Venecia no resistió a Atila, a Bonaparte, a los Habsburgo, a Eisenhower, tenía algo mejor que hacer: sobrevivir; ellos creyeron construir sobre la roca; ella tomó el partido de los poetas: construyó sobre el agua."

(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"Toda existencia es una carta expendida anónimamente. La mía lleva tres matasellos, París, Londres, Venecia. El destino me instaló allí, a menudo sin yo saberlo, pero desde luego no a la ligera.
Venecia resume en su limitado espacio mi permanencia en la tierra, situada también en el vacío, entre las aguas fecales y las del Estige.
Me siento desencantado del planeta entero, a excepción de Venecia [...] Venecia es el decorado final de la gran ópera que es la vida de un artista: el Tiziano se extingue allí después de su Desprendimiento, Tintoretto con San Marciale, Verrochio con el Colleone. Un consuelo, allí se llega a viejo." (pág. 18-21)

"Aquí yaceré tras el largo accidente que habrá sido mi vida. Mis cenizas bajo este suelo; lo atestiguará una inscripcción en griego; me velará esa fe ortodoxa hacia la que me condujo Venecia, una religión felizmente inmóvil, que todavía habla el primer lenguaje de los Evangelios." (pág. 180)


http://www.jeune-france.org/images/morand.JPG

dissabte, 7 d’agost del 2010


(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

LA LLIBERTAT


La llibertat és la raó de viure,

dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.

Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l'amor als parcs.

La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili.

La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.

Les cançons prohibides.

Una forma d'amor, la llibertat.


(pàg. 214)



Joan Margarit

dimecres, 4 d’agost del 2010

DALÍ...



I heus ací que, en una nau, s'acostava
un vell, tot blanc de pèl canós i antic,
cridant: "Ai de vosaltres, males ànimes!

No espereu arribar a veure el cel:
jo vinc ací a dur-vos a l'altra riba,

a la tenebra eterna, al foc i al gel.
I tu que ets aquí, ànima vivent,
no t'acostes a aquests, que tots són mort
s."

(Infern Divina Comèdia, fragment Cant III, 84-90)


(30.07.2010)
Teatre-Museu Dalí

dimarts, 3 d’agost del 2010

ELE, ENE...I LA SEUA HISTÒRIA


(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"Descolgó el auricular con cierta pesadumbre. Era la octava llamada que recibía aquel día [...] Miró el reloj; la una y veintinco del mediodía. Lara pronunció desganadamente un "dígame" resignado, pensando en la frase que utilizaría a continuación para deshacerse de la inoportuna interlocutora. Sin embargo, en esta ocasión, su refinada intuición falló [...] Lara reconoció instantáneamente la voz de Ene. De aquella que tiempo atrás había sido su amiga, su única amiga. Su mejor y mayor cómplice [...] Lara empezaba a sofocarse, la excitación provenía de dentro. No, no era un golpe de calor, sino un puntapié de la realidad [...] Lara cruzó una pierna intentando acomodarse en una postura inverosímil, sentada como estaba en su silla de despacho. Pensó que había vuelto Ene, o al menos la voz de Natalie, o alguien con su voz y recordó. Las mujeres , entonces, en su adolescencia, perdían la virginidad. Lara perdió mucho más; la cabeza. Encendió un cigarrillo y dio una calada profunda, y una más y una tercera, dejando que el pequeño despacho donde trabajaba se fuera cubriendo de brumas. Aquel espacio era una buena metáfora de cómo se hallaba su cerebro; las tinieblas lo ocupaban todo, las brasas de entonces seguían humeando. Un tiempo, confuso e indeterminado, en el que la vida de Lara y la de Natalie, de Ele y Ene, ¿qué importa el nombre?, se cruzaron. Habían pasado más de treinta años". (pág. 14-17)

Paula Izquierdo
Paula Izquierdo

diumenge, 1 d’agost del 2010

SERRAT vs MACHADO




En Cotlliure

Soplaban vientos del sur
y el hombre emprendió viaje.
Su orgullo, un poco de fe
y un regusto amargo fue
su equipaje.


Miró hacia atrás y no vio
más que cadáveres sobre
unos campos sin color.
Su jardín sin una flor
y sus bosques sin un roble.


Y viejo,
y cansado,
a orillas del mar
bebióse sorbo a sorbo su pasado.

Profeta
ni mártir
quiso Antonio ser.
Y un poco de todo lo fue sin querer.

Una gruesa losa gris
vela el sueño del hermano.
La yerba crece a sus pies
y le da sombra un ciprés
en verano.


El jarrón que alguien llenó
de flores artificiales,
unos versos y un clavel
y unas ramas de laurel
son las prendas personales,

del viejo,

y cansado,
que a orillas del mar
bebióse sorbo a sorbo su pasado.

Profeta
ni mártir
quiso Antonio ser.
Y un poco de todo lo fue sin quere
r.

Joan Manuel Serrat


Cotlliure
(31.07.2010)