(més si clikeu damunt es llibre)

"Un minut i tres segons. El robatori s'havia completat. Els diners eren en una bossa [...] L'home emmascarat es gira i dona un cop d'ull a la càmera de vigilància que hi ha al sostre, darrere els taulells. Alça una mà i ensenya cinc dits negres dins un guant [...] Es tomba cap a l'Stine, agafa l'arma amb les dues mans, l'eleva a l'altura dels malucs i l'hi encanona al cap. El telèfon continua sonant [...] Són exactament les 15:22:22 quan prem el gallet. L'estrèpit és agut i buit [...] L'únic que sent és el truc insistent i aïrat del telèfon. L'atracador agafa la bossa. En Harry s'ha de decidir. L'atracador salta el taulell. En Harry es decideix. Amb un moviment ràpid, deixa la cadira. Sis gambades. Ja hi és. I agafa el telèfon:
- Parl'am!
En la pausa que es fa a continuació, sent el so de la sirena de la policia al televisor de la sala d'estar, una cançó pop pakistanesa dels veïns i passos pesats que pugen l'escala que semblen els de Fru Madsen. Llavors, un riure suau a l'altra banda de la línia. És la rialla d'un passat molt llunyà. Potser no en el temps, però igualment remot. Com el setanta per cent del passat d'en Harry, que li torna de tant en tant en forma de rumors vagues o directament d'invencions. Però aquesta es una història que podia confirmar.
- De debò que encara tens aquesta actitud tan mascla, Harry?
- Anna?
- Ostres, molt bé, Harry.
En Harry va notar la dolça escalfor que li emergia de l'estómac, gairebé com el wisky. Gairebé.
- I què fas un diumenge al vespre, doncs, Harry?
- El que acostuma a fer la gent.
- I què és?.
- Mirar vídeos. "
(pàg. 18-19)

Jo Nesbø