divendres, 28 de desembre de 2012

(sargantana - aquarel·la Andreu T.)

Sol, de vella, atzarosa solitud,
que descobreixo cada cop que miro
temorós dintre meu, ara només
tinc ulls per escrutar dunes llunyanes
d'aquest sorral del temps que no té límits.
A ponent deu haver-hi algun ocell
que encara vola en cercles, desesmat,
cada cop que el recordo. Fidelíssim,
reprodueix imatges i figures
trastocades pels anys i per l'oblit.
A llevant no hi ha res. Ho hi ha llevant.
Un fals horitzó blau de frontera
de no sé quin desig que ni turmenta
de tan vague i distant. Mentrestant, jo,
procliu a la desfeta, però encara
raonablement foll, mig represento
mig visc l'estrany paper de solitari
confinat en un àmbit que ell mateix
s'ha imposat per mirar de sobreviure.

Miquel Martí i Pol


2 comentaris:

Carme ha dit...

He vingut unes quantes vegades a llegir i mirar aquest post.

Aquest poema de Martí Pol, que segurament havia llegit, (perquè he llegit molt Martí Pol) però que no recordava, m'agafa en un moment que m'entra especialment a dins...

També he vingut a mirar el dibuix, que penso que deu ser el teu fill que l'ha fet i que em sembla una aquarel·la preciosa...

Gràcies, Joana, petonassos i els millors desitjos per l'entrada d'any.

joana ha dit...

És un goig llegir Martí i Pol!

Sí, és del meu fill. Vaig trobar que la solitud de la sargantana, mirant cap a l'infinit, lligava bé amb el poema.

De res, Carme, petonets i molt feliç any també per a tu!