(més si clikeu damunt es llibre i aquí)"Em sembla que hauria de començar a treballar una mica, ara que aprenc a veure. Tinc vint-i-vuit anys, i no pot dir-se que m'hagi passat mai res. Més ben dit: he escrit un estudi sobre Carpaccio, dolent; una peça de teatre intitulada Matrimoni que vol demostrar una tesi falsa amb mitjans equívocs; i versos. Sí, però fer versos és fer ben poca cosa quan s'han fet de jove!. No s'hi hauria de tenir cap pressa; s'hauria d'arreplegar significança i dolçor durant tota una vida, i si fos possible una llarga vida, i llavors, ben bé al final, potser seríem capaços d'escriure deu línies bones. Perquè els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se'n tenen prou de jove) - són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s'ha d'haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan s'obre. Cal poder pensar enrere en camins per contrades desconegudes; en trobades inesperades i en comiats que es van veure venir de temps abans... en dies d'infantesa que romanen foscos; en els pares, que patien quan ens donaven una alegria i no l'enteníem [...] I en matins a la vora del mar; en la mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles... i encara no n'hi ha prou. Cal tenir records de moltes nits d'amor, cap igual que una altra, records de crits de dona a punt de parir..." (pàg. 20-21)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada