dijous, 31 de maig del 2012


(carrer de ses andrones 28.05.2012)

era una conversación, una y otra vez
estaba afuera, eran dos hombres
conversando ahí fuera antes
de amanecer, una y otra
vez ante el muro y la puerta
indiscernibles las frases, solo
fluencia de tonos, lo peculiar
de la voz
no había viento
no había luz, intermitente
escucha la conciencia

Enllaç(pàg. 55)

Olvido García Valdés


dimecres, 30 de maig del 2012

ESCALA AMUNT


Los libros van siendo el único lugar de la casa donde todavía se puede estar tranquilo

Julio Cortázar




EN VEU ALTA

MN


"Por fin logró relajarse diciéndose que la apariencia no tenía por qué ser lo más importante. Que ante todo debía mostrarse relajado y tener conversación sobre temas variados. Sobre todo no haa que hablar de trabajo. Pero ¿de qué iban a hablar entonces? No se cambia así como así de entorno. Se iban a sentir como dos carniceros en un congreso de vegetarianos. No, era absurdo. Quizá lo mejor fuera anular la cita. Todavía estaba a tiempo. Podía decir que le había surgido un problema de fuerza mayor. Sí, lo siento, Nathalie. Me habría gustado tanto, bien lo sabe usted, pero bueno, es que hoy mamá ha muerto. No, no, eso no, demasiado violento. Y demasiado Camus, Y Camus, para anular una cena, como que no. Mucho mejor Sartre. Esta noche no puedo, tiene que entenderlo, el infierno son los demás. Un tonito existencialista en la voz y colaría. Mientras divagaba de esa manera, se dijo que seguramente ella también debía de haber buscado excusas para anular la cena en el último momento. Pero, por ahora, todavía nada. Habían quedado una hora después, y no había llegado ningún mensaje de Nathalie. Seguramente estaría pensando a ver qué excusa ponerle. O si no, quizá tuviera un problema de batería en su teléfono y por eso no podía avisarle de que le había surgido un imprevisto. Markus siguió dando vueltas nervioso por su habitación un rato más y, al no tener noticias de Nathalie, salió de casa con la sensación de que debía llevar a cabo una misión espacial."
(fragment pàg. 103-104)

dilluns, 28 de maig del 2012

PROFESOR LAZHAR




El arte de enseñar es el arte
de ayudar a descubrir


Mark Van Doren


EL SETÈ CEL


Història certa dels set cels.
Set paradisos màgics i encantats.
Història certa dels set cels.
Set nius de pau, de glòria i de felicitat.

El primer cel és inventat:

el primer gran invent de la terrestritat.
El segon cel, imaginat
en una nit d'estiu a la vora del mar.

El tercer cel, dins d'un mirall

perfila les imatges d'un món ignorat.
I el quart cel és irreal,
com un oasi verd en un desert estrany.

Del cinquè cel res no se'n sap.

No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat.
I el sisè cel està copiat
del cel setè que has engendrat dins del teu cap.


Joan Manuel Serrat


(carrer de santa clara 28.05.2012)




diumenge, 27 de maig del 2012

ARA ÉS DEMÀ


(27.05.2012)


Ara es demà. No escalfa el foc d’ahir

ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.

Del gran silenci ençà, tot el que es mou

es mou amb voluntat d’esdevenir.


I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus

pel vespre tèrbol, que revinguin deus

desficioses d’amarar l’eixut.


Tot serà poc, i l’heura i la paret

proclamaran conjuntament
el dret de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol






dijous, 24 de maig del 2012

SENSE PAUSA...








Ocurra lo que ocurra, aún en el día más
borrascoso las horas y el tiempo pasan

William Shakespeare

dimecres, 23 de maig del 2012

A CONTRARELLOTGE!


"En mayo ya
habría amanecido pero en noviembre aún es noche cerrada cuando Daniel regresa a su casa y, sin quitarse el tabardo de marino con el que iba en moto, sale a la terraza de su ático a ver la ciudad dormida. Algo que le gusta hacer sobre todo al alba. Mira por si detecta algún rastro de vida... y nada, sólo algún pájaro. Aunque con ojeras, el silencio de la ciudad le ha ido aflojando los rasgos tensos que en dos meses en el periódico se le han afilado. Cuando trabajaba en el Rápido Press se habría entretenido hilandi historias, bajo las tejas del viejo Madrid que ve desde su ático, a partir de pequeños indicios: una combinación tendida a secar -¿qué mujer usa todavía combinación?-, una pelota descolorida en un rincón, un gato rompiéndose en ángulo recto para doblar una chimenea, una nube roja naciendo en el este. Ahora ya no piensa mucho en historias bajo los tejados sino en La Crónica, como si el periódico, en lugar de reflejar la ciudad, tuviese el poder de imponerse a ésta y ocupar la cabeza de sus periodistas, aunque se marchen lejos: el Madrid del ático de Daniel es lo contrario del Madrid de la nueve sede de La Crónica.
Entonces, mientras mira la luna retirarse a cámara lenta en el cielo gris del alba, se pregunta si habría importado que La
Crónica publicase la primera versión de la entrevista con Samuel Claude. Y piensa que no. A nadie le importaría oír ese día cosas como las que nles dijo en la cena:
-¿Mi país? -a Samuel Claude le brillaron los ojos-... No sé que es eso, aparte de una gran idea para reforzar la industria filatélica, la venta de armas y los Juegos Olímpicos, y hacer funcionarios a los patriotas, que es lo que suelen ser los países. En realidad yo ya tengo varios y aspiro a morirme con unos cuantos más.
Pero nadie había reparado, ni en ésa ni en otras declaraciones de las que hacen enemigos: la convocatoria de elecciones ocupa toda la portada en segunda edición [...] Unas horas antes, en el vasto garage de la redacción, se veía todavía lleno de gente pero algunos ya tenían las piernas sobre la mesa, borrosos por el humo y postal del periodista entre la niebla, rellenando ceniceros de colillas. Hacían previsiones sobre el futuro, como si las elecciones fuesen a cambiarlo. A Daniel le pareció que su cena con Samuel Claude Y Génova sonaría ahí tan real como una crónica de ovnis avistados sobre la Casa de Campo." (fragment pàg. 67-68)


dilluns, 21 de maig del 2012

EL POEMA


(ciutadella 21.05.2012)

Passen paraules com núvols
pel cel blanc del pensament.
Un vent tossut les agrupa
i en fa un text de borra, gris.
Només quan porta prou càrrega,
neix el poema: un llampec.

Narcís Comadira

divendres, 18 de maig del 2012

POEMARI VIATGER...


La melancolía
este aposentarse
sin llamadas
como una larga tarde

sin beso de dioses

El letargo

la mirada

el cuerpo exhausto

Y al fondo el amor

un sol en crepúsculo
una luna naciente, roja

el azul

lo ya sin palabras
casi yerto


Entre mí y lo que ya no sé
una línea de horizon
te
divisoria, voraz
definitiva.

Es quizás el cese. La bruma

La melancolía.

Mayo, 1988

(pág. 124)


Hanni Ossott

dijous, 17 de maig del 2012

PARAULES


(Ciutadella 17.05.2012)


No vivim, les paraules

ens desviuen i ens fan,
cercadors enfebrits
de bellesa, perduts
presoners d’una pàgina.


Ponç Pons





dimecres, 16 de maig del 2012

DONES


"Se nos pregunta a las escritoras hasta la saciedad si existe o no una literatura femenina: La respuesta obedece en parte a la generación. Rosa Chacel -siempre rotunda, siempre apasionada, siempre tremenda- lo negaba con una vehemencia que lindaba en la indignación. Ana María Matute afirmaba que no había libros de hombres y libros de mujeres, sino libros buenos y libros malos. Pero que existan libros buenos y libros malos no excluye que haya libros escritos por hombres y libros escritos por mujeres. Y dado que, cuando uno se sienta a escribir, lo hace con toda aquello que es, cuando nosotras nos sentamos a escribir lo hacemos con todo lo que comporta de diferente (y que es mucho) nuestra condición de mujeres. En unas se reflejará más y en otras menos, o nada, pero allí está.
Finalmente creamos pues la colección -primero se llamaría Femenino Singular y más tarde, cuando supimos que este nombre ya estaba registrado y no podíamos utilizarlo, Femenino Lumen- y establecimos un premio para novelas escritas por mujeres. Carmen Giralt y yo recorrimos buena parte de España para contarlo. La colección llegó a sacar muchos títulos [...] Algunos títulos de Femenino Lumen tuvieron excelentes críticas, algunos se vendieron muy bien, pero creo que se trataba de casos individuales, no creo que se debiera a la colección. Si esta consiguió un grupo fiel de lectores -me resisto a escribir "de lectoras"-, fue muy reducido." (fragment pàg. 218-219)

dimarts, 15 de maig del 2012

EN EDÉN...


La noche es la mejor representación de la infinitud del universo.
Nos hace creer que nada tiene principio y nada, fin


Carlos Fuentes

dilluns, 14 de maig del 2012

14


De aquí a poco se acaba el día.
Yo no hice nada.
¿Y qué cosa es la que haría?
Fuese cual fuese, equivocada.

Muy pronto la noche viene,
Mas sin razón
Para aquel que sólo tiene
Que contar su corazón.

Y tras la noche y dormir
Renace el día.
Nada haré sino sentir.
Pero ¿qué otra cosa haría?

(pág. 45)


Fernando Pessoa

dissabte, 12 de maig del 2012

LES PAUVRES GENS

"- Tiens, dit-elle en ouvrant les rideaux, lès voilà!"

Victor Hugo





EL TEMPS


(ciutadella 12.05.2012)

No més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rera el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L'entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.


Miquel Martí i Pol


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA...










La lectura es como el paracaidismo: en con
diciones normales la practican algunos espíritus arriesgados, pero en caso de emergencia le salva la vida a cualquiera

Juan Villoro





dijous, 10 de maig del 2012

LO SOLO DEL ANIMAL


pero en el sueño estabas despierta

argumentaba desdoblando la vida, pliegue
de acordeón, cámara de autopista
la tarde, el viaje

Olvido García Valdés


Enllaç

dimarts, 8 de maig del 2012

SOTA TERRA...


"Estirat al costat de l'Alícia, el topógraf mirava el cel i les estrelles: No podia aclucar els ulls. Si la invasió era tan imminent com semblava, el desastre seria total. Pensava en les gernacions de talps que s'estaven preparant per pujar, convençuts que havia arribat el dia del seu alliberament, i es repetia que no podia permetre que se sacrifiquessin tantes vides: No sabia com convèncer els generals que, al Món dels Homes, els talps no eren ningú: només animalons molestos, exterminables amb una ruixada de talpicida. Va recordar els vigies... va pensar en els seus antics companys de l'Acadèmia d'Espies, en com els devien haver armat fins les dents per fer-los entrar en combat en qualsevol instant. Se li van aparèixer, de sobte, els ulls verd maragda de la talpa Helena, i va sacsejar el cap per esborrar-los de seguida, però només va aconseguir que es convertissin en els de l'Alícia, tan foscos i bonics.
Com si l'hagués convocada, l'Alícia es va despertar, advertida per un so que no podia identificar del tot. Abans d'obrir els ulls, va palpar amb les mans la superfície que l'envoltava, i la va soprendre la flonjor a l'esquena. Va obrir-los, finalment, es va incorporar i va contemplar el cel, que ara era d'un blanc espès. Va descobrir que sota seu hi tenia l'abric del topògraf. El seu propietari, agenollat davant les restes de la foguera, escombrava les brases amb una pala de ferro, i l'Alícia es va adonar que era aquesta la remor compassada que l'havia despertada [...] L'Alícia va observar el terreny que els envoltava, però no li va semblar que tingués res d'amenazador. Davant seu s'allargava una extensió infinita de pedres i roques amuntegades i escampades a l'atzar, recobertes d'una capa de liquen verdós que les relligava entre elles [...] Fixant-s'hi molt bé, va distinguir una petita agrupació de flors blanques nascudes del verd molsós. Vida, al cap i a la fi." (fragment pàg. 134-135)


dilluns, 7 de maig del 2012

PELS NÚVOLS!


(bilbao-barcelona, 30.04.2012)

Siempresueña
y apunta más alto de lo que sabes que puedes lograr


William Faulkner


diumenge, 6 de maig del 2012

AMB MÚSICA DE MOZART


(Ciutadella 6.05.2012)


I diré rosa,
i claror d'aigua pura,
i estels en somnis:
els violins ja canten
la frescor d'una dansa.


Rosa Leveroni






dissabte, 5 de maig del 2012

CEL


(Bilbao 29.04.2012)

La libertad és el gran espejo mágico donde toda la creación pura y cristalina se refleja; en ella se abisman los espíritus tiernos y las formas de la naturaleza entera

Novalis


dijous, 3 de maig del 2012


"A la mañana siguiente, decidí aprovechar las últimas horas que me quedaban en San Gallen para asistir a la conferencia de Daisy Skelton [...] Caminé con unos amigos hacia la universidad, donde había gran expectación por escuchar "Fracasa otra vez", la conferencia de Daisy Skelton. Confiaba en volver a ver allí a Vilnius y seguir conversando con él, pero no le encontré, lo que me pareció toda una contrariedad.
La joven y atrevida Skelton dijo entre otras cosas que, cuando escribía, lo que siempre estaba intentando expresar era su manera de estar en el mundo y que para lograr eso le parecía imprescindible ante todo ser realmente "auténtica". Algo estaba claro, dijo. Para llegar a alcanzar momentos en que pudiera sentirse verdaderamente "auténtica" necesitaba de un proceso implacable de eliminación de todos los tabúes que nos impiden darle la vuelta al lenguaje muerto, a los dogmas de segunda mano, a las verdades que no son propias sino de otros, a los lemas, a los eslóganes, a las mentiras nacionales, a los mitos de nuestra propia época històrica (...) Una vez eliminado todo lo que no es mío, concluyó Skelton, lo que queda es lo que resulta ser más o menos mi propia verdad. Eso es lo que busco cuando leo una novela: la verdad de una persona, por lo menos la parte de verdad que puede ser transmitida a través del lenguaje.
Fue una conferencia que, tal como había intuido, le habría interesado mucho a Vilnius, tan obsesionado como estaba en poder ser lo más auténtico posible y diferenciarse así de su padre, artista de múltiples caras. Le habría gustado a Vilnius, que parecía suscribir aquello que Nabokov decía de los escritores que provienen de otros: parecen versátiles, pero sólo porque imitan a muchos, mientras que la originalidad artística no podrá nunca copiarse más que a sí misma."
(fragment pàg. 102-103)


EMBRUIX DE LLUNA


(2.05.2012)


Amb la lluna d’abril

visc converses de silencis,
ella sobre el coixí,
jo en un cel d’àngels intrèpids,
i li parlo de tu,
si ho sabessis, si ens veiessis,
de tu i de l’univers
que en el fons dels teus ulls
em convida l’amor.

Quan d’esquena al Molló

la Mort baixa pel Cortiella,
sota el pont dels records
jo l’espero sense presses,
i li parlo de mi,
si ho sabessis, si ens veiessis,
quan em vol jo la prenc
i ballem lentament
per les aigües del temps.

Com l’encís diferent

d’un demà ple de força i llum,
pels camins costeruts
s’aprèn el goig de viure
ben lluny de tant neguit
que glaça els somnis i el cor;

aquí l’ombra del vent

desdibuixa el temor dels anys
i el passat és un gest
renovat per l’esperança
que escriu en l’aire net
el seu missatge d’amor.

Puja l’avi Pagès

a mig aire de la serra,
on l’espera el Treball
el seu vell amic de sempre,
i li parla de tu
si ho sabessis, si els veiessis
com se’n van somrient
pels estrets corriols
que han obert amb esforç.

La Natura m’acull

sense fer-me cap pregunta,
amb el seu dolç embruix
fa més plàcids els meus dubtes,
i li parlo de mi
si ho sabessis, si els veiessis,
i ella riu tendrament
compartint els secrets
que em llegit en el vent.

Tota veu és la veu

de la ruta que fem plegats
i el ressò persistent
de tot el que ens conforta
fa més dens l’àmbit de llum
on aprenem a estimar.

Més enllà del desig

compartit i esperat per tots
hi ha la terra i la gent
i el goig de no sentir-se
mai sol en el camí
on aprenem a estimar.


Miquel Martí i Pol




dimarts, 1 de maig del 2012