dissabte, 31 d’agost del 2013

poesia al fosquet... VERSEMBLANTS


Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que, l’escriptor sol, no és capaç de donar-li


Miquel Martí i Pol









































































DIVENDRES DE CINE...



 Solament estimo als meus amics 
i l'únic gènere d'amor que coneixo 
i en el que crec és l'amor a les persones. 


 




dijous, 29 d’agost del 2013

DE BON MATÍ...


(29.08.2013)

Cae y cae el rocío;
¿qué tal si yo lo usara
para limpiar el mundo?


Matsuo Bashō

dijous, 22 d’agost del 2013

POÉTICA A LA QUE INTENTO A VECES APLICARME




























Escribir un poema: marcar la piel del agua.

Suavemente, los signos
se deforman, se agrandan,
expresan lo que quieren
la brisa, el sol, las nubes,
se distienden, se tensan, hasta
que el hombre que los mira
-adormecido el viento,
la luz alta-
o ve su propio rostro
o -transparencia pura, hondo
fracaso- no ve nada.

Ángel González
(pàg. 925 de A.C. de Poesía de las Letras Hispánicas)

dilluns, 19 d’agost del 2013

EMMIRALLAR-SE...


"Manteniendo la vista fija en el suelo, estreché su mano derecha con mi izquierda, recogí simultáneamente el caído bastón, y me senté a su lado en el banco.
-Llegas tarde -le dije, sin mirarle. Él se rió. Todavía sin mirarle, me desabroché la chaqueta, me quité el sombrero, me pasé la palma por la frente. Me sentía acalorado de pies a cabeza. El viento había dejado de soplar en el manicomio.
-Le he reconocido inmediatamente -dijo Felix con un tono lisonjera y estúpidamente conspiratorio.
Miré el bastón que sostenían mis manos. Era un bastón recio y curtido, con una muesca alargada en su madera de tilo, y el nombre de su propietario grabado allí: "Felix tal y cual", y debajo la fecha, y luego el nombre de su pueblo. Lo dejé apoyado otra vez en el banco, y pensé fugazmente que, el muy pícaro, había venido a pie.
 Por fin, reuniendo fuerzas, me volví hacia él [...] Durante un momento tuve la impresión de que todo había sido un engaño, una alucinación; que jamás habría podido él ser mi doble, cómo iba a poder serlo aquel bobales con sus cejas enarcadas, su estúpida sonrisa expectante, que no sabía aún qué cara poner y, por eso, alzaba esas cejas, como para no arriesgar nada todavía. Durante un momento, como digo, pensé que se me parecía tanto como cualquier otro hombre. Pero luego, pasado el susto, regresaron los gorriones, uno de ellos brincó muy cerca de nosotros, y eso desvió su atención; sus rasgos volvieron a posarse y vi, una vez más, el portento que tanto me había sorprendido cinco meses atrás [...] Le miré, ávidamente. Me interesaba sobremanera observar el modo en que nuestra notable semejanza se rompía con los movimientos de su cara. En caso de que llegara a la ancianidad, pensé, sus sonrisa y sus muecas terminarán por erosionar por completo nuestra similitud, tan perfecta ahora cada vez que se le congela la cara." (fragment pàg. 79-81)



dissabte, 17 d’agost del 2013

1990...


FLORS AL VENT

Sota la llum d'argent,
en les branques, el vent
canta el teu nom.

Rosa Leveroni



Molts anys, petita!

dijous, 15 d’agost del 2013

CAU DE LLUNES...


 Draps de pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d'espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.


Maria-Mercè Marçal

dilluns, 12 d’agost del 2013

JAZZ...


"Va sortir del cotxe ensopegant, cegada i sufocada per la caputxa negra, va trepitjar terreny desigual, de terra batuda, amb pedres soltes que se li clavaven a la planta dels peus, potser escombraires. La manassa continuava tenallant-li el clatell per conduir-la. Va captar l'olor agra de l'orina i els dits del peu dret van topar dolorosament amb un esglaó. Es va queixar. De sobte, va deixar de notar la humitat de la nit i va saber que era en un interior. El terra ja estava enrajolat, encara que brut, cobert de pols i terra que cruixia sota les soles de les sabates i s'enganxava a les plantes dels seus peus nus. El taloneig marcial dels paios que l'empenyien retrunyia en els racons de les diverses sales que anaven travessant, sens dubte buides de mobles i decoració. Una casa abandonada.
Per fi, un va dir "aquí", la van obligar a fer mitja volta i la van asseure en una cadira, de cara a la porta que acabaven de creuar. Una cadira que es gronxava una mica, com si volguessin donar-li més sensació d'inseguretat.
-Seu aquí. Traé la mano
-Us esteu equivocant -va repetir ella, dominant l'agitació de la veu.
La van agafar pels braços, primerament el dret, després l'esquerre, i li van subjectar els canells als barrots verticals de la cadira, de manera que li quedessin per dessota el cul. Tot eren gestos rudes, estirades, sacsejades. Després li van lligar els peus. Les lligadures eren fines i es clavaven a la pell. Sagnaria de seguida, si es descuidava [...] Els dos goriles van sortir i va sentir el soroll metàlic d'una clau en un pany a menys d'un metre de distància del seu nas. Cric-crac. Tancada. Sola.
Lligada a la cadira, mig nua, encaputxada, esglaiada, Zabala va esperar la mort. Va pensar que de seguida sentiria les passes dels seus executors, però aquestes s'endarrerien [...] Passava revista a l'últim que havia vist abans de sortir del despatx, l'escriptori, l'ordinador, el flexo; les últimes sensacions agradables, abans de la por, l'aigua tèbia de la dutxa, Gee Baby, l'últim tema que haviem interpretat aquella nit. Va plorar perquè no volia morir." (fragment pàg. 109-110)
 

diumenge, 11 d’agost del 2013

VERMELLA...






























 
 
LA SANDÍA
 Cual si de pronto se entreabriera el día
despidiendo una intensa llamarada,
por el acero fúlgido rasgada
mostró su carne roja la sandía.

Carmín incandescente parecía
la larga y deslumbrante cuchillada,
como boca encendida y desatada
en frescos borbotones de alegría.

Tajada tras tajada, señalando
las fue el hábil cuchillo separando,
vivas a la ilusión como ningunas.

Las separó la mano de repente,
y de improviso decoró la fuente
un círculo de rojas medias lunas.
 Salvador Rueda
 

dissabte, 10 d’agost del 2013

EN PANTALLA...


Cuando esté muerto, me gustaría que se me recordara como un músico de cierta valía y sustancia

dijous, 8 d’agost del 2013

SONETO DEL VINO



¿En qué reino, en qué siglo, bajo qué silenciosa
conjunción de los astros, en qué secreto día
que el mármol no ha salvado, surgió la valerosa
y singular idea de inventar la alegría?

Con otoños de oro la inventaron. El vino
fluye rojo a lo largo de las generaciones
como el río del tiempo y en el arduo camino
nos prodiga su música, su fuego y sus leones.

En la noche del júbilo o en la jornada adversa
exalta la alegría o mitiga el espanto
y el ditirambo nuevo que este día le canto

otrora lo cantaron el árabe y el persa.
Vino, enséñame el arte de ver mi propia historia
como si ésta ya fuera ceniza en la memoria.

Jorge Luis Borges

Gràcies, juanluisgx!

CINE DE NIT...



Hi ha d'altres mons, però són en aquest

  Paul Éluard

dissabte, 3 d’agost del 2013

ELS DIES









Floreixen i moren els dies,
deixant-nos tristesa només.
De nits estrellades omplies
un temps, el teu cor, en excés,
or pàl·lid de vespres collies,
com flors per a íntims vergers.

Bellesa del món posseïda,
segura, feliç veritat,
perduda tot just assolida,
anhel de conèixer una vida
més pura, més alta, callat
misteri del cor, aleshores:
tot minva, tot mor, calcigat
pel ritme feixuc de les hores.

Passem fent adéus cap enrera:
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera;
sols queda un record i un lament.
Passem com l'encesa primera
de l'alba, com fressa de vent.

(pàg. 63 de POESIA COMPLETA)

Joan Vinyoli