dissabte, 31 d’octubre del 2009



L'admiració pels llibres em dugué a escriure. Jo admirava a la gent per transferència.


Juan Benet

divendres, 30 d’octubre del 2009



Publicamos nuestros libros para librarnos de ellos, para no pasar el resto de nuestras vidas corrigiendo borradores.

Jorge Luis Borges


dijous, 29 d’octubre del 2009

"IMATGES" DE LA CIUTADELLA DELS 50...

Alineación al centro
(més si clikeu damunt es llibre)

"Mumare planxava a la fonda, darrera la finestra de l'estudiet. Era una finestra amb persianes verdes i amb vidres de color beig , que en deien "color marfil". Els vidres eren curiosos, perquè no eren ben regulars, sinó que tenien qualque falla, i allò deformava la imatge que s'hi transparentava, de manera que la gent que passava pel carrer es convertia momentàneament en un monstre, en veure-la de pel tros fallat. Passava un fillet amb la maleta d'anar a escola i, un instant, era una tortuga gegantina. Passava un cavall amb un carro i era un canó amb rodes. Passava un vell amb una boina, i era un buda amb una albergínia pansida damunt la clespa. Vegades hi feia hores, mirant com mumare planxava i xerrava amb la cosidora, i veient transformar-se la gent pel vidre irregular de la finestra". (pàg. 42)


Pau Faner

dimarts, 27 d’octubre del 2009

LLIBRES...


Ver imagen en tamaño completo
Los libros se han hecho compañeros de nuestro paisaje cultural, no sólo como objetos en los estantes de librerías y bibliotecas, sino como medida del pensamiento que se extiende entre sus hojas.
Emilio Lledó

http://www.ieschile.cl/english/fotonoticia/platon.jpg

El pensament és com el vent: no es pot veure, però és capaç de sacsar la realitat.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

9 PERSONATGES I 8 ESCENES...


(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

Escena 1

Escenari a les fosques. Es comença a sentir "Ne me quitte pas", de Jacques Brel. Es van encenent els llums. Habitació d'hospital. Bàsicament, una tauleta amb el ràdiocd, una cadira i MIQUEL estirat al llit.

MIQUEL
(S'aixeca lentament, apaga el ràdiocd i saluda el públic amb un gest): -Bon vespre a tothom. No sé si sou reals, si existiu o sou l'ombre d'un somni, però jo em sent perdut en aquest gran teatre del món. Destrossam el paisatge, embrutam el mar, contaminam l'aire... Anam cap a la fi del món. Quan era al·lot, sempre ens parlaven del Judici Fianl. Ho recordau? El cel s'obrirá, sortiran els àngels i faran sonar les trompetes de l'Apocalipsi. Llavors començarà tot: terratrèmols, volcans que esclaten, cases que s'esfondren, estels que cauen, pluges de foc [...] De petit, sempre m'explicaven que al infern ens torturaran i ens cremaran vius eternament. Són ganes d'emprenyar, eh! Per quatre dies que tenim i quatre pecats que fem... No n'hi ha per tant! En canvi al cel, diuen, es passaran tot el dia contemplant Déu. Pot ser un poc avorrit. Si no hi ha tele o futbol..."
(pàg. 9-10)

http://lletra.uoc.edu/articles/img/pons.jpg

dissabte, 24 d’octubre del 2009

EL GÈNESI SEGONS SARAMAGO...



(més si clikeu aquí i aquí)

"Com de costum, adam i eva dormien nus, un al costat de l'altre, sense tocar-se, una imatge edificant però enganyosa de la més perfecta de les innocències. No es van despertar i el senyor tampoc els va despertar. El que l'havia portar fins allà era el propòsit d'esmenar un defecte de fabricació que, finalment ho va veure clar, enlletgia seriosament les seves criatures i que era, imagineu-vos, la falta de melic. La superficie pàl·lida de la pell dels seus nadons, que el sol suau del paradís no aconseguia colrar, es mostrava massa nua, massa exposada, segons com obscena, si és que aquesta paraula ja llavors existia. Sense demora, no fos cas que es despertessin, déu va estirar el braç, suaument va prémer amb la punta del dit índex la panxa d'adam, tot seguit va fer un ràpid moviment de rotació, i de cop va aparèixer un melic. La mateixa operació, practicada a continuació en el cos d'eva, va donar uns resultats similars, però amb la notable diferència que el melic de ella va sortir força millorat pel que fa a la forma, els contorns i la delicadesa del plecs. Aquesta va ser l'última vegada que el senyor va mirar una obra seva i va considerar que estava bé.
Cinquanta anys i un dia després d'aquesta afortunada intervenció quirúrgica amb la qual s'iniciava una nova era en l'estètica del cos humà sota el lema consensual que en ell tot és millorable, es va produir la catàstrofe..."
(pàg. 15-16)

http://www.rtve.es/resources/jpg/0/4/1219158871540.jpg

dimarts, 20 d’octubre del 2009

L'ÚLTIM WALLANDER...


http://www.elpais.com/recorte/20090928elpepucul_4/LCO340/Ies/Portada_nuevo_libro_Henning_Mankel_hombre_inquieto.jpg
(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"El mismo año en que Kurt Wallander cumplió cincuenta y cinco hizo realidad, para su propio asombro, un sueño que llevaba mucho tiempo acariciando [...] La visión del mundo que tenía era bastante sencilla. No quería convertirse en un hombre huraño y amargado y envejecer en soledad para recibir visitas sólo de su hija, y quizás, en alguna ocasión de sus viejos colegas que, de repente, le recordasen que aún estaba vivo. No tenía ninguna creencia religiosa en la que hallar consuelo pensando que lo aguardaría algo al otro lado del río de oscuras aguas [...] Por el camino, de regreso a Ystad, vio un letrero de una inmobiliaria que señalaba hacia un pequeño camino de grava, al final del cual había una casa en venta. De repente, como de la nada, lo tenía decidido [...] Aquella noche se sentó en la mesa de la cocina y se puso a hacer un cálculo detallado. Hacia medianoche ya estaba resuelto. Compraría aquella casa, que llevaba el dramático nombre de Cumbre Negra [...] En el jardín había una caseta de perro [...] Dos semanas más tarde consiguió un cachorro de labrador de color negro. No era de pura raza, pero su dueño lo describió como de la mejor clase. Wallander ya tenía decidido que el animal se llamaría Jussi, por el gran tenor sueco, uno de los mayores héroes de Wallander [...] A principios de diciembre invitó a sus colegas de la comisaría a una fiesta de inauguración [...] Cuando los últimos huéspedes se marcharon, Wallander dio un paseo con Jussi a altas horas de la noche [...] A lo lejos, en el horizonte, entrevió las luces de una embarcación, "Hasta aquí he llegado", se dijo. "Me he armado de valor y he cambiado mi vida, incluso me he comprado un perro. La cuestión es: ¿qué me espera a partir de ahora? [...] Casi cuatro años después, Wallander soñó justo con aquel instante: el final de la fiesta en su nueva casa. "La pregunta sigue en el aire", pensó al despertar. "Han pasado cuatro años y aún ignoro que me espera..."
(pàg. 19-23)



dissabte, 10 d’octubre del 2009

TOT UN EMBOLIC...



(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"Mientras esperaba a que se hiciese el café, Jean observaba por la ventana como Mark clasificaba las revistas. No tenía las gafas puestas, pero los dos sabían ya qué se encontrarían: El Atlantic Monthly y el New Yorker (para ella), el Spectator (para él y, los crucigramas, para ella) [...] Mark entró en casa para emprender la caza diaria de sus gafas de lectura [...] A Jean le llamó la atención de inmediato el sobre cerrado con cinta adhesiva, dirigido a Mark. No lo había abierto a escondidas, ni por equivocación; ni siquiera movida por una curiosidad especial respecto a su contenido; lo que sintió fue el impulso simple y ávido de abrir la única carta de verdad que había llegado en la bolsa. Una vez abierta, no obstante, Jean se interesó al momento, porque la hoja que contenía no iba destinada a Mark, o no al menos, a un Mark que ella conociese. Caligrafía desastrosa, le dio tiempo a pensar cuando enfocó la mirada en el semianalfabeto batiburrillo de minúsculas unidas y mayúsculas sueltas, escritas con el sesgo propio de la mano zurda.
Querido Cosa 1 ...

Jean levantó la vista de la carta y se topó con el ojo negro de un camaleón [...] Tratando de no perder la calma, repasó lo que llevaba de día. El modelito estudiado, la entrega de la carta. Se sintió deprimida, tonta y acalorada dentro de aquel conjunto urbano [...] Jean sabía que estaba posponiendo el momento de enfrentarse al posible significado de la carta..."
(pàg. 17-20)


dimecres, 7 d’octubre del 2009

I DE PERDUTS AL RIU...



"Ser por los libros, para los libros, a través de ellos. Perdonar a la existencia su básico trastorno, puesto que en ella hay libros. No concebir la rebeldía política ni la perversión erótica sin su correspondiente bibliografía. Temblar entre líneas, dar rienda suelta a los fantasmas capítulo tras capítulo. Emprender largos viajes para encontrar lugares que ya hemos visitado subidos en el bajel de las novelas: desdeñar los rincones sin literatura, desconfiar de las plazas o las formas de vida que aún no han merecido un poema. Salir de la angustia leyendo; volver a ella por la misma puerta. No acatar emociones analfabetas. En cosas así consiste la perdición de la lectura. Quien la probó, lo sabe". Fernando Savater

dimarts, 6 d’octubre del 2009

O A L'ENREVÉS...



(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"El meu pare se'n desentenia. Li agradava estar sol, empenyent l'arada, amb els llavis blancs d'escuma. De vegades, el confonia amb alguna divinitat que estigués reinventant el seu món, i em passava hores senceres observant-lo, fascinat amb la seua robustesa i amb la seua obstinació [...] A mi m'hauria agradat que em digués alguna paraula afectuosa o que em prestés atenció un moment, però el pare només tenia ulls per a les seves terres. Només es trobava al seu element en aquell indret concret, enmig del seu univers ros [...] Al vespre, quan tornàvem a la cabana, la brillantor dels seus ulls es temperava amb la posta de sol. Aleshores, esdevenia un altre, un ésser qualsevol, sense atractiu i sense interés; gairebé em decebia [...] Aviat arribaria la sega. I com més s'acostava, més li costava al pare mantenir la calma. Es veia ja dallant les espigues, agarbant els seus projectes per centenars i ensitjant les seves esperances fins a no saber què fer-ne [...] Menys d'una setmana abans, m'havia instalat al seu costat dalt del carro i havíem anat fins el poble [...] Pel camí, es va posar a cantussejar una tonada beduïna. Era el primer cop a la vida que el sentia cantar..."
(pàg. 12-13)


diumenge, 4 d’octubre del 2009

dissabte, 3 d’octubre del 2009

I EL SEU ESTEL COM A NORD...


(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

Palabras

(7 de Septiembre de 1997)


Admiro nuestra Catedral. Es como una flor recién abierta que se regala a los andantes. Su sombra me refresca y yo pienso en comenzar esta columna. Junto a mí, un hombre y una niña, Lara, que, de repente le espeta las preguntas siguientes: ¿qué queréis decir los mayores con "no hay mejor palabra que la que está por decir" y "la palabra es plata y el silencio es oro"? Tiempo llevo sin oír tan lapidarias máximas, tan secuestrarias consignas del mayor bien del hombre: la palabra. Esa maravilla que nos permite exteriorizar, poner en común nuestras ideas, pensamientos y sentimientos y, también a través de ellas adquirir el conocimiento, enriquecernos del saber ajeno, facilitar nuestro crecimiento como seres humanos, hacer posible el mejoramiento de la humanidad [...] Lara: "mira, había una vez en Grecia un hombre muy sabio, muy sabio, ¡más sabido que los abuelos!, que se llamaba Gorgias y escribió "la palabra es un gran poder, es lo que a partir del ser físico más pequeño y menos perceptible ejerce la acción más divina. Puede hacer cesar el temor, quitar la aflicción , suscitar la alegría, desarrollar la piedad", "así que Lara, personina mía, no guardes las palabras, desecha las injustas, las demás regálalas. Te harán mejor y nos harán mejores. No retrocedas y subas al árbol, goza de la dignidad de poder ir erguida, sé persona". Admiro los ojos de Lara, añoro el beso de Lara y me digo: mis columnas serán "el tema de Lara" Y así es.
(pàg. 49-50)


https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7hqnWsr8UZ4vSfALpk8VIekS1mgdXgPud1xrvryZaJ6P-cwekKZhmEPALudPhR9kr3ZOIpjI-NfW-H2ygvaLYWrvWKMhGJgbejJO4U20RY4HPiUzebuTi6aAgkm8Ja65inLf6my2eEgHg/s320/DSC_0023_371_046.JPG
(més si clikeu damunt la foto i aquí)