dimecres, 30 de desembre de 2009

CONTES...



(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"No em vaig poder estar de resseguir amb dos dits uns núvols mal il·luminats per una lluna morent, uns centímetres per sobre del vol de corbs i de la punta del penya-segat. El tacte era com de resina seca. A una certa distància semblava que un pintor s'hi hagués entretingut de veres, amb una paciència amorosa, i que cada pinzellada hagués estat meditada amb fruïció [...] Vam sortir a passejar per la platja. Tornàvem a estar junts, després d'una setmana de parlar només per telèfon. Una atzavara morta dreçava el seu arbre delicat en la nit. El xiringuito-restaurant ja havia apagat tots els llums. Ens vam asseure uns metres més enllà del lloc on un pescador -mig arrupit, menjant un entrepà- esperava moviment al fil. La canya, que havia plantat a la sorra, tenia una petita llum verda, fosforescent, a l'extrem. Semblava que una lluerna n'hagués fet tot el recorregut, del mànec a la punta, i, arribada al capdamunt, més morta que viva per l'esforç de l'ascensió, s'hi hagués estirat per passar-hi la nit.
Sota les natges, la sorra era freda. No hi havia més llum que la que escampaven les estrelles, molt feble. Em vaig ficar el rellotge a la butxaca i..." (pàg. 18-19)

http://www.radiogelida.com/uploads/images/th_700x560_d28aaa17e234bf4f7928eb64e6ef8fdc.jpg
Jordi Llavina

dilluns, 28 de desembre de 2009

SI ELL HO DIU...


http://bancroft.berkeley.edu/events/bancroftiana/122/images/twain1.jpg

El 28 de diciembre nos recuerda lo que somos durante los otros 364 días del año

Mark Twain

dissabte, 26 de desembre de 2009

(RE)LLEGIT I PASSAT AMB NOTA ALTA



(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"El latín se enseñaba como lengua generadora del francés, como su ubicua fuente de percepción y de articulación. Se me instruyó que en la literatura, como en el arte, originalidad significa regreso a los orígenes (lección esta tan cierta como empobrecedora si se aprende demasiado pronto). Estos orígenes son históricos y filosóficos. El diccionario es el breviario del poeta; la gramática su misal [...] En cualquier forma artística bien lograda, ya se trate de un poema, una sonata o un cuadro, el pasado se torna presencia real, pero sin renunciar o perder su historicidad. Goza de la "libertad de tiempo", del mismo modo en que un hombre o una mujer gozan de la "libertad de la ciudad". ¿En qué clase, en boca de qué pedagogo acosado, irónico, o incluso ligeramente corrupto, oí la cita de Paul Eluard : Le dur désir de durer ("el duro deseo de durar")? Creo que al instante supe que ésta sería mi contraseña." (pàg. 45)

http://prodavinci.com/sistema/wp-content/uploads/2009/10/Steiner-2.jpg

dimecres, 23 de desembre de 2009

dimarts, 22 de desembre de 2009


http://www.columnaedicions.cat/docroot/grup62/includes/llibres/fitxers/11185/elcritdelperesos350.jpg

(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"Però, prou. No t'escric per parlar de feina, ni tampoc per fer safareig. Tinc un amic que necessita ajuda. No és un amic de carn i ossos, tot i que d'aquests, ineludiblement, també en tinc. Em refereixo a Soap: A journal of the Arts, la revista literària de la qual sóc fundador i director, amb els seus suplements anuals, Soap Express i The Best of Soap [...] La poesia invertida de Miriam Wildercamp va aparèixer amb regularitat a les nostres pàgines en una època en que ningú no en volia saber res. El nostre descobriment més recent és Dahlberg Stint, i espero que aviat causarà sensació de costa a costa. A més a més, jo també escric els meus propis relats, crítiques i de tant en tant algun poema breu. Fa set anys ben bons que dirigeixo la revista pràcticament sol. Durant aquest temps m'esforçat a no caure en una autosuficiència embrutidora i he procurat amb fúria poundiana imposar-hi uns nivells mínims [...] Ens va anar bé durant una temporada [...] Tal com està la situació econòmica, i pel que es veu, la gent de Nixon és incapaç de fer res per millorar-la, els meus ingressos personals han baixat, de fet s'han encongit, mentre que les despeses s'han inflat. Si no prenc mesures dràstiques, Soap tindrà problemes crònics [...] Marcus, arribo al punt essencial d'aquesta carta tan inconexa. Tinc una gran idea per a la primavera que ve. He pensat fer un simposi i a la vegada recés, taller i colònia d'escriptors. La idea és reunir talents de la regió de primer ordre i un públic que pagui per un cap de setmana de tallers i conferències [...] Ens faria molt bona publicitat tenir com a mínim una "figura nacional" [...] Juntament amb un "Sí" ben sonor, espero rebre de tu qualsevol idea brillant que puguis aportar al programa. No hi ha res definitiu, encara.
Espero no espantar-te si et dic que en moro de ganas de "parlar sense embuts" sobre algunes de les teves obres més recents.
El teu vell amic,
Andrew Wittaker

Fastigós, fastigós. Una mentida, una adulació, una estupidesa. Frases afalagadores. Com puc arribar a ser tant detestable?..." (pàg. 12-15)

http://4.bp.blogspot.com/_NmTBVFaF71s/SsaTWI67s-I/AAAAAAAAAU4/XSPjTEFLyjE/s400/samsavage3001.jpg
Sam Savage

dilluns, 21 de desembre de 2009

I ARRIBÀ L'HIVERN...


Crepúsculo, Alburquerque, INVIERNO


No fue un sueño,
lo vi:
La nieve ardía.

Ángel González

http://4.bp.blogspot.com/_zp78xs6Kqpw/R3F6VCog1QI/AAAAAAAAAxA/mdup1viSU2c/s320/Cenefa36.jpg

diumenge, 20 de desembre de 2009


http://www.editorialempuries.cat/docroot/grup62/includes/llibres/fitxers/11385/despietatpaisdelesmeravellesilafidelmon350.jpg

(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

La ciutat es concentra al voltant d'una plaça semicircular que es troba just al nord del Pont Vell. L'altre fragment semicircular, és a dir, la meitat inferior del cercle, és a l'altra banda del riu, al sud. Aquests dos semicercles es coneixen con les Places Nord i Sud, respectivament [...] A partir de la Plaça Nord diverses rengleres d'edificis de pedra i maó es despleguen com un vano. Cap edifici no té trets distintius, ni decoració, ni plaques. Totes les portes estan tancades i barrades, i no es veu ningú entrant ni sortint [...] Amb tot, cada vegada que volto per aquests carrers percebo estranys darrere les façanes, els quals aguanten la respiració mentre segueixen recerques que mai no coneixeré.
La Biblioteca es troba en una illa de cases d'aquest barri. No és pas un edifici més distingit pel fet de ser una biblioteca, tan sols és una construcció de pedra absolutament ordinària. Res no la declara una biblioteca [...] Si no hagués demanat al Guarda que m'expliqués el camí amb detall, mai no hauria reconegut l'edifici..."
(pàg. 40-41)



dissabte, 19 de desembre de 2009


http://migueldeloyola.files.wordpress.com/2008/11/naguib-mahfuz-2.jpg
Ara ja no puc ni escriure, però els meus amics són els meus ulls, les meues orelles i la meua ploma


divendres, 18 de desembre de 2009

"LA MEVA HISTÒRIA NO ET POT FER MAL..."


(més si clikeu damunt es llibre aquí i aquí )

El començament comença amb les sabates. De nena no puc soportar mai anar descalça i sempre demano sabates, les sabates de que sigui, fins i tot en el dies de més calor. La meva mare, a minha mae, arrufa les celles, s'enfada pel que diu que són aires de presumida. Només les dones dolentes porten talons. Diu que sóc perillosa i desobedient, però s'estova i deixa que em posi les sabates arraconades de casa de la Senhora, que fan punta per davant, tenen un taló trencat, l'altre gastat i una sivella a dalt de tot [...] Som al 1690. Qui més coneixes avui dia que tingui les mans d'una esclava, i els peus d'una senyora portuguesa? De manera que, quan surto a buscar-te, la Senyora em donen les botes del Senyor, que són per a un home i no per a una noia. Les omplen de fenc i de pellofes olioses de blat de moro i em diuen que amagi la carta a dins de les mitges, per molt que em piqui el lacre. Jo sé llegir, però no llegeixo el que ha escrit la Senyora [...] El cap em roda una mica per la confusió de dues coses, l'ànsia de tu i la por de perdre'm. No hi ha res que m'espanti tant com aquest encàrrec i res no em tempta tant. Des del dia que vas desapareixes que somio i faig plans..." (pàg. 10-11)


dijous, 17 de desembre de 2009

dimecres, 16 de desembre de 2009


http://www.anagrama-ed.es/img/portadas/PN741_G.jpg

(més si clikeu damunt es llibre aquí i aquí)

"En los remotos tiempos de nuestra juventud, Walker y yo habíamos sido amigos. Ingresamos juntos en Columbia en 1965, dos estudiantes de primer curso procedentes de Nueva Jersey, y durante los cuatro años siguientes nos movimos en los mismos círculos, leímos los mismos libros, compartimos las mismas aspiraciones. Luego se licenció nuestra promoción y perdí el contacto con él [...] Durante los treinta y tantos años siguientes, apenas me acordé de él, pero cuando lo hacía siempre me preguntaba cómo se las había arreglado para desaparecer sin dejar rastro. De todos los jóvenes inadaptados que formaban nuestra pequeña pandilla de la facultad, Walker me daba la impresión de ser el más prometedor, y consideraba inevitable que antes o después empezara a leer reseñas sobre los libros que había escrito o a encontrarme en una revista con alguna publicación suya [...] Ese momento nunca llegó, y sólo podía concluir que el muchacho destinado a vivir en el mundo literario había pasado a interesarse por otras materias. Hará poco menos de un año (primavera de 2007), la UPS me entregó un paquete en mi casa de Brooklyn. Contenía el manuscrito de la historia de Walker sobre Rudolf Born..." (pàg. 73-74)

http://www.elpais.com/recorte/20070301elpepicul_1/XLCO/Ies/20070301elpepicul_1.jpg
Paul Auster

dimarts, 15 de desembre de 2009


NO HAY PRISA

Deja que pasen estos días,
deja que pasen estos años,
y entretanto
agradece el regalo de la luz
del cielo de diciembre,
tan discreta
que es casi sólo transparencia,
no ofende y es muy bella.

Deja que pasen estos años,
son pocos ya,
sé paciente y espera
con la seguridad de que con ellos
habrá pasado
definitivamente todo.

Ángel González

dissabte, 28 de novembre de 2009

(més si clikeu damunt es llibrei aquí)

"Un secret no fa soroll; viu al teu racó més fosc, on s'asseu i espera. A vegades fa un salt o es regira però bàsicament s'espera com l'aranya espera la mosca [...] Hi ha secrets d'una persona i secrets de dues persones [...] El llapis en va parlar suaument mentre dibuixava. Em va dir: "Seré amic teu per tota l'eternitat." Jo li vaig dir: "Què és l'eternitat?" El llapis va respondre: "Un lloc sense parets ni terra. Hi ha llum i se sent la música del vent." Vaig dibuixar l'eternitat. Tenia pedres i aigua i hi bufava el vent [...] "Què s'hi fa, a l'eternitat?", li vaig preguntar al llapis mentre dibuixava. "Et transformes en l'ull del món, ho veus tot, tot t'entra a dins i quan entra no fa mal. Tremola. Tens ales." "S'hi pot ballar, allà? "Sí, es clar." Vaig dibuixar ales que ballaven les unes amb les altres, que m'alçaven i em feien girar fins que era a l'ull del món. "Què s'hi menja, a l'eternitat?", vaig preguntar. El llapis va dir: "Pomes." Vaig omplir el cel de pomes..." (pàg. 10-25)

dijous, 26 de novembre de 2009


http://www.anagrama-ed.es/img/portadas/NH460.jpg

(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"Las piedras que recordaba azules son ahora grises. Los caminos que recordaba luminosos están ahora cubiertos de sombras. Así que metí el freno, di la vuelta en medio de la carretera y volví a Z. Hasta que no me hube alejado lo suficiente evité mirar por el retrovisor. Lo perdido está perdido, digo yo, y hay que mirar hacia adelante..." (pàg. 200)


http://www.abc.es/Hemeroteca/imagenes/abc/13032009/Cultura/roberto-bolano--253x190.jpg

diumenge, 22 de novembre de 2009

dissabte, 21 de novembre de 2009


(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"Decir que la escritura es una forma de conjurar los propios fantasmas es un tópico que desapruebo. Nunca he tenido la sensación de escribir con fines terapéuticos. Si acaso, los tres relatos que componen este libro es lo más cerca que he estado de esa función. En cada uno de los tres relatos intervienen varios personajes. Me costaría señalar con precisión cuál de ellos es el santo a que aluden el título y los párrafos que anteceden.En todo caso, quiero creer que todos ellos, si no son santos, tampoco son malas personas". (Fragment des pròleg pàg. 10)

dijous, 19 de novembre de 2009

QUAN LES PARAULES SÓN MÚSICA...

Adoro el arte, cuando estoy solo con mis notas,
los latidos de mi corazón y las lágrimas caen,
mi emoción y placer son inmensos

Giuseppe Verdi

(Dtor. Orquestra)
Wiener Staatsoper (Viena 14.10.09)

dimecres, 18 de novembre de 2009

RES NO ÉS EL QUE SEMBLA...

(més si clikeu damunt es llibre)

"El fet en si semblava d'allò més ordinari. Un taxi s'havia estimbat a l'altura del quilòmetre 17 de la carretera que duia al aeroport. Els dos passatgers havien resultat morts a l'acte, mentre que el taxista greument ferit, l'havien trasladat a l'hospital [...] El vehicle no havia deixat cap marca de frenada en cap sentit. Tot circulant, s'havia desviat cap un costat de la carretera fins que s'havia estimbat per un precipici [...] Una setmana després a l'hospital quan el conductor va recuperar la consciència, en comptes d'aclarir les coses les va enfosquir encara més [...] El taxista havia estat incapaç de respondre a la pregunta reiterada de què havia vist pel retrovisor, que l'havia distret totalment? Una baralla entre els dos passatgers? o, al contrari, una carícia eròtica particularment agosarada?
El ferit va fer que no amb el cap: ni una cosa ni l'altra [...] El metge es disposava a intervenir, quan el pacient, arrossegant els mots, es va posar a explicar-ho tot. Segons el ferit, els dos passatgers del seient del darrere del taxi...no havien fet res més... res més... que esforçar-se per ... besar-se!
Encara que la declaració del taxista, tan poc versemblant, va ser atribuïda a les seqüel·les posttraumàtiques, l'expediente de l'accident del quilòmetre 17 es va considerar tancat..."
(pàg, 9-11)

dimarts, 17 de novembre de 2009

COM UN AUTÈNTIC PERSONATGE...

(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"Mi mujer era profesora de Arte. Comprendió enseguida que había encontrado unos escritos autógrafos de Caravaggio, absolutamente desconocidos. Experimenté un sobresalto, presa de la emoción [...] Entiendo que pueda parecerle increíble. Le diré que mi mujer (se llamaba Elena) sometió los papeles a pruebas periciales secretas, muy caras por otra parte, que confirmaron su autenticidad [...] Su absoluta autenticidad la proclamaban a viva voz el olor del papel y la tinta seculares, ciertos encrespamientos de las hojas ya grabados como leves cicatrices, las manchas a veces amarillas y a veces amarronadas que el tiempo dibuja en la piel del hombre y en el papel que el hombre utiliza para dar testimonio de su propia existencia [...] Me siento obligado a advertir que aquellas páginas no constituían en mi opinión, un diario propiamente dicho; no creo que Caravaggio fuera un hombre capaz de tener en cuenta y guardar memoria de sus días, sino que se trataba más bien de unas hojas dispersas y un tanto desordenadas, una especie de borrador de unos apuntes tal vez conservados para extraer de ellos un memorándum destinado a ser presentado a alguien en el momento de su ansiado regreso a Roma como hombre libre". (pàg.27-35)

http://1.bp.blogspot.com/_9OGa5pvfI8o/SnMYScqWteI/AAAAAAAAGhs/t2CEXxIzDTM/s320/andrea_camilleri.jpg
Andrea Camilleri

dilluns, 16 de novembre de 2009


http://www.poemas-del-alma.com/blog/wp-content/uploads/2007/08/montero.JPG


Escriure és una forma de ser, una manera de viure, un ofici que es poleix i s'aprèn

dijous, 12 de novembre de 2009

EL SEU HOMENATGE...


a Claudio Ptolomeo

Soy hombre: duro poco
y es enorme la noche.
Pero miro hacia arriba:
las estrellas escriben.
Sin entender comprendo:
también soy escritura
y en este mismo instante
alguien me deletrea.

dimarts, 10 de novembre de 2009

UN "FRANCTIRADOR ACADÈMIC"...


http://www.serlib.com/imglibros/9788433972026.jpg
(més si clikeu damunt es llibre aquí i aquí)

"Soy un profesor universitario, jubilado, que di clases y escribí algunos libros y un centenar de artículos de narratología. Mi vida carece en cierto modo de exterior. No hay nada que yo, en persona, pueda decir de mí que resulte significativo (salvo que, a lo largo de estas páginas, la copiosa significatividad de la vida del lugarteniente impregna la mía y me vuelvo yo significativo e interesante a mi vez) [...]
Di con este diario por casualidad, en un lote de libros que adquirí recientemente en una librería de viejo. Venían a ser unos veinte volúmenes en un pobre estado de conservación [...] Al llegar a casa descubrí estos dos cuadernos manuscritos. El título de ambos cuadernos es, en efecto, La previa muerte del lugarteniente Aloof. La palabra inglesa "Aloof" va entrecomillada en el manuscrito y da la impresión de ser un mote con el que se designó en su día al lugarteniente, o que él mismo eligió para designarse al componer su diario, que vienen a ser sus memorias [...] Es de suponer que es un español, un viajero, un aventurero que, en algún momento de su vida, desempeñó un cago oficial en un ejército de momento también innominado [...] Me impresiona su clara caligrafía, su firmeza, pero no soy perito en esto y no creo que del análisis grafológico emerja nada que no haya de surgir del simple relato de una vida..." (pàg. 13-14)

http://ecodiario.eleconomista.es/imag/_v2/ecodiario/cultura/225x250/alvaro_pombo.jpg

Álvaro Pombo



Conèixer una llengua ens dóna l’oportunitat de ser més que nosaltres mateixos, d’obrir-nos a altres mirades, de participar d’altres cultures