El començament comença amb les sabates. De nena no puc soportar mai anar descalça i sempre demano sabates, les sabates de que sigui, fins i tot en el dies de més calor. La meva mare, a minha mae, arrufa les celles, s'enfada pel que diu que són aires de presumida. Només les dones dolentes porten talons. Diu que sóc perillosa i desobedient, però s'estova i deixa que em posi les sabates arraconades de casa de la Senhora, que fan punta per davant, tenen un taló trencat, l'altre gastat i una sivella a dalt de tot [...] Som al 1690. Qui més coneixes avui dia que tingui les mans d'una esclava, i els peus d'una senyora portuguesa? De manera que, quan surto a buscar-te, la Senyora em donen les botes del Senyor, que són per a un home i no per a una noia. Les omplen de fenc i de pellofes olioses de blat de moro i em diuen que amagi la carta a dins de les mitges, per molt que em piqui el lacre. Jo sé llegir, però no llegeixo el que ha escrit la Senyora [...] El cap em roda una mica per la confusió de dues coses, l'ànsia de tu i la por de perdre'm. No hi ha res que m'espanti tant com aquest encàrrec i res no em tempta tant. Des del dia que vas desapareixes que somio i faig plans..." (pàg. 10-11)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada