"El meu pare se'n desentenia. Li agradava estar sol, empenyent l'arada, amb els llavis blancs d'escuma. De vegades, el confonia amb alguna divinitat que estigués reinventant el seu món, i em passava hores senceres observant-lo, fascinat amb la seua robustesa i amb la seua obstinació [...] A mi m'hauria agradat que em digués alguna paraula afectuosa o que em prestés atenció un moment, però el pare només tenia ulls per a les seves terres. Només es trobava al seu element en aquell indret concret, enmig del seu univers ros [...] Al vespre, quan tornàvem a la cabana, la brillantor dels seus ulls es temperava amb la posta de sol. Aleshores, esdevenia un altre, un ésser qualsevol, sense atractiu i sense interés; gairebé em decebia [...] Aviat arribaria la sega. I com més s'acostava, més li costava al pare mantenir la calma. Es veia ja dallant les espigues, agarbant els seus projectes per centenars i ensitjant les seves esperances fins a no saber què fer-ne [...] Menys d'una setmana abans, m'havia instalat al seu costat dalt del carro i havíem anat fins el poble [...] Pel camí, es va posar a cantussejar una tonada beduïna. Era el primer cop a la vida que el sentia cantar..."
(pàg. 12-13)
(pàg. 12-13)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada