"Va sortir del cotxe ensopegant, cegada i sufocada per la caputxa negra, va trepitjar terreny desigual, de terra batuda, amb pedres soltes que se li clavaven a la planta dels peus, potser escombraires. La manassa continuava tenallant-li el clatell per conduir-la. Va captar l'olor agra de l'orina i els dits del peu dret van topar dolorosament amb un esglaó. Es va queixar. De sobte, va deixar de notar la humitat de la nit i va saber que era en un interior. El terra ja estava enrajolat, encara que brut, cobert de pols i terra que cruixia sota les soles de les sabates i s'enganxava a les plantes dels seus peus nus. El taloneig marcial dels paios que l'empenyien retrunyia en els racons de les diverses sales que anaven travessant, sens dubte buides de mobles i decoració. Una casa abandonada.
Per fi, un va dir "aquí", la van obligar a fer mitja volta i la van asseure en una cadira, de cara a la porta que acabaven de creuar. Una cadira que es gronxava una mica, com si volguessin donar-li més sensació d'inseguretat.
-Seu aquí. Traé la mano
-Us esteu equivocant -va repetir ella, dominant l'agitació de la veu.
La van agafar pels braços, primerament el dret, després l'esquerre, i li van subjectar els canells als barrots verticals de la cadira, de manera que li quedessin per dessota el cul. Tot eren gestos rudes, estirades, sacsejades. Després li van lligar els peus. Les lligadures eren fines i es clavaven a la pell. Sagnaria de seguida, si es descuidava [...] Els dos goriles van sortir i va sentir el soroll metàlic d'una clau en un pany a menys d'un metre de distància del seu nas. Cric-crac. Tancada. Sola.
Lligada a la cadira, mig nua, encaputxada, esglaiada, Zabala va esperar la mort. Va pensar que de seguida sentiria les passes dels seus executors, però aquestes s'endarrerien [...] Passava revista a l'últim que havia vist abans de sortir del despatx, l'escriptori, l'ordinador, el flexo; les últimes sensacions agradables, abans de la por, l'aigua tèbia de la dutxa, Gee Baby, l'últim tema que haviem interpretat aquella nit. Va plorar perquè no volia morir." (fragment pàg. 109-110)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada