SOTA TERRA...

"Estirat al costat de l'Alícia, el topógraf mirava el cel i les estrelles: No podia aclucar els ulls. Si la invasió era tan imminent com semblava, el desastre seria total. Pensava en les gernacions de talps que s'estaven preparant per pujar, convençuts que havia arribat el dia del seu alliberament, i es repetia que no podia permetre que se sacrifiquessin tantes vides: No sabia com convèncer els generals que, al Món dels Homes, els talps no eren ningú: només animalons molestos, exterminables amb una ruixada de talpicida. Va recordar els vigies... va pensar en els seus antics companys de l'Acadèmia d'Espies, en com els devien haver armat fins les dents per fer-los entrar en combat en qualsevol instant. Se li van aparèixer, de sobte, els ulls verd maragda de la talpa Helena, i va sacsejar el cap per esborrar-los de seguida, però només va aconseguir que es convertissin en els de l'Alícia, tan foscos i bonics.
Com si l'hagués convocada, l'Alícia es va despertar, advertida per un so que no podia identificar del tot. Abans d'obrir els ulls, va palpar amb les mans la superfície que l'envoltava, i la va soprendre la flonjor a l'esquena. Va obrir-los, finalment, es va incorporar i va contemplar el cel, que ara era d'un blanc espès. Va descobrir que sota seu hi tenia l'abric del topògraf. El seu propietari, agenollat davant les restes de la foguera, escombrava les brases amb una pala de ferro, i l'Alícia es va adonar que era aquesta la remor compassada que l'havia despertada [...] L'Alícia va observar el terreny que els envoltava, però no li va semblar que tingués res d'amenazador. Davant seu s'allargava una extensió infinita de pedres i roques amuntegades i escampades a l'atzar, recobertes d'una capa de liquen verdós que les relligava entre elles [...] Fixant-s'hi molt bé, va distinguir una petita agrupació de flors blanques nascudes del verd molsós. Vida, al cap i a la fi." (fragment pàg. 134-135)

Marina Espasa