dimecres, 12 de desembre de 2012

FILÒSOF VS MÚSIC

 
"Va ser Wagner, comptat i debatut, un músic? En qualsevol cas, va ser alguna cosa més: és a dir, un incomparable histrió, el més gran mim, el més sorprenent geni del teatre que els alemanys hagin tingut mai, el nostre director escènic par excellence. Pertany a un altre lloc que no a la història de la música: no se l'ha de confondre amb els grans genuïns. Wagner i Beethoven: això és una blasfèmia -i al capdavall una injustícia, fins i tot per a Wagner... Tampoc com a músic no va ser altra cosa que el que era de fet: si esdevingué músic, si esdevingué poeta, és perquè el tirà que duia a dins, el seu geni d'actor, l'hi obligà. Res no es comprèn de Wagner si no es comprèn el seu instint dominant.
Wagner no va ser músic per instint. Ho demostrà amb el fet que sacrificà tota legalitat i, més precisament, tot estil a la música, per fer-ne el que necessitava, una retòrica teatral, un mitjà d'expressió, d'intensificació del gest, de suggestió, de pintoresquisme psicològic. Wagner ens hauria d'aparèixer aquí com un inventor i un innovador de primera categoria -ell va fer créixer fins a l'incommensurable les capacitats lingüístiques de la música: és el Victor Hugo de la música com a llenguatge. Sempre a condició que abans s'admeti que la música ha de ser, sota certes circumstàncies, no pas música, sinó llenguatge, instrument, ancilla dramaturgica. La música de Wagner, quan no està sostinguda pel gust teatral, un gust molt tolerant, és senzillament mala música, potser la pitjor que mai s'hagi fet. Quan un músic ja no sap comptar fins a tres, esdevé "dramàtic", esdevé "wagnerià"...  
(fragment pàg. 52-53)