dissabte, 29 de novembre del 2008

EN LA VARIETAT HI HA EL GUST...


http://www.mathematicianspictures.com/math_images/DESCARTES_G_290w_q30.jpg
"Pienso, luego existo"
René Descartes


http://www.elpais.com/recorte/20060403elpepicul_1/SCO250/Ies/escritor_Jose_Luis_Sampedro.jpg
"Siento, luego existo"
José Luis Sampedro


http://bibliotecaupv.files.wordpress.com/2009/02/la-sonrisa-etrusca1.jpg
(més si clikeu damunt es llibre i aquí)

"Avanza por el pasillo con felina pisada y se detiene ante la entrecerrada puerta de la alcobita. Por la rendija escapa la luz rojiza de la mariposa eléctrica puesta en el enchufe [...] El viejo entra y cierra en silencio.
La ventana es todo luna; el suelo un lago plateado; la cuna y su sombra una isla de roca. En la almohada hecha espejo se refleja serena la copia de la luna, esa carita dormida y tibia cuyo aliento acaricia la vieja faz que se ha inclinado a olerla, a sentirla, a calentar junto a ella los viejos pómulos.
"¿Lo es?", susurra el viejo. "Aquí tienes a Bruno. Se acabó el avanzar solo y perdido. ¡Avante, compañero, conozco los terrenos!"
Desde la cuna, el niño llena la noche con su aliento y con el palpitar de su corazoncito; en el suelo, espalda contra la pared, el viejo se abre a esa presencia como un árbol a las primeras lluvias: con ellas germina su larga memoria de hombre, se despliega su pasado como una semilla vertiginosa y una fronda de recuerdos y vivencias extiende un invisible dosel protector sobre la cuna.
Los minutos, como toc-toc de lanzadera, entretejen al viejo con el niño en el telar de la vida. El recinto es un planeta de luna y sombra para ellos solos..."
(pág. 60-61)

5 comentaris:

Gloria Álvarez ha dit...

Estoy con Sampedro, por cierto me encanta. Nunca olvidadaré su sonrisa etrusca.
Petons Joana.
pd. Avui la meva mare fa 80 anys i com que és una gran lectora l'he comprat un de Steel, jo de jove l'havia llegit i m'agradava molt (romàntica que soc).

joana ha dit...

Jo també estic del seu costat. Tal vegada ha estat un atreviment posar-la al costat de la màxima de Descartes, però crec que la seua és encara més important.

Un llibre és un dels regals més bonics, segur que a la teua mare li encanta, en els fons, o no tant, som tots uns romàntics.
Molts anys!.
Salutacions

Anònim ha dit...

"La paraula escrita PERMANEIX"? Sí que heu llegit poques paraules escrites.

joana ha dit...

Potser tens raó i són poques... però
PERMANEIX atent, Anònim, en qualsevol moment et podria sorprendre!!!

Salutacions.

joana ha dit...

PERMANÈIXER v. intr. (castellanisme)
|| 1. Romandre, quedar en un lloc o situació o en una manera determinada; cast. permanecer. Qualsevol viuda dexada de algun mestre dels dits officis... li sia lícit... per tot lo temps que estarà y permanexerà, en nom de son marit tenir botiga y obrador ubert, doc. a. 1618 (Col. Bof. viii, 537). Y robas per vestuaris de las tropas del real exèrcit quant permaneix lo mateix motiu, Const. Cat. 312. El palau permanexia en el major abandó, Rosselló Many. 167.
|| 2. (vulgarisme) Comparèixer, presentar-se (Tortosa). «Estàvem parlant d'ell i se mos va permanèixer davant».
Etim.: pres del cast. permanecer, mat. sign. En l'accepció || 2 prové d'un creuament de comparèixer amb permanèixer || 1.

En qualsevol cas no diu que no es pugui emprar.
Diccionari català-valencià-balear: http://dcvb.iecat.net/

la paraula escrita permaneix...