dimarts, 31 d’agost de 2010

MÉS CONTES...


(més si clikeu damunt es llibre i aquí i aquí)

"L'home arriba al servei d'urgències. Després d'una espera llarga, una metgessa perjudicada per l'estrés, li pregunta quin símptomes té. Ell descriu el vertigen, la taquicàrdia, els atacs d'angoixa, la sensació de dolçor permanent a la boca i, si això és possible, a l'ànima [...] Durant l'operació l'home acumula percepcions que no recordarà onze hores més tard, quan recuperi la consciència [...] Quan es desperta nota la queixalada dels punts de la cicatriu. Empassar la saliva li fa mal -però, almenys no és dolça-, i concentrar-se en el que li diu el cirurgià, encara més. A través del que sent al seu voltant, dedueix quines han de ser les prioritats: descansar i dormir [...] Li treuen els punts i la sonda, l'ajuden a aixecar-se, li canvien l'alimentació i el sotmeten a una fisioteràpia de recuperació. L'home respon als tractaments i, quan s'avorreix, reviu mentalment la visita informativa del cirugià [...] Això és el que ha estat a punt de matar-lo, recorda que li va explicar amb la satisfacció del caçador que torna a casa amb un senglar. L'home va contemplar els llimacs -l'un verdós, l'altre groguenc- amb una expressió d'incredulitat i, abans que pogués preguntar res, el cirurgià li va respondre: "Són la nostàlgia i l'esperança". En segons quin organismes poden desenvolupar-se fins anular les altres funcions vitals i provocar una mort extremament dolorosa" [...] Dues semanes més tard... S'acomiada de les infermeres, s'enduu l'informe, agraeix les atencions rebudes [...] Com que li han estirpat la nostàlgia, no li pesa la inèrcia cap a uns records alterats pel poder transformador de la memòria. Com que no té esperança, no inverteix energies a projectar-se cap a un futur improbable. Alliberat de la dolçor física i anímica que tant el torturava -havia arribat a combatre-la amb cullerades de mostassa-, paladeja la saliva, feliçment insípida." (fragment de ATARÀXIA pàg. 85-90)