"És la meua versió, li he afegit a cada cant una petita introducció que en resumeix el contingut "ideològic", alegòric i narratiu, i algunes notes -poques i breus- que semblen indispensables. Quant a la llengua, és un català matisadament valencià com el que jo gaste habitualment per escriure, regular i amb molt poques manies. Perquè aquesta llengua meua és la llengua de tots [...] Si m'he embarcat en aquesta aventura, és sobretot per una antiga passió dantiana o dantesca: la meua primera lectura de la Commedia és ja de l'any 1960 quan vaig comprar, a Roma, una edició popular de Rizzoli. Des de llavors, no l'he deixada mai, i a cada nova lectura tinc més i més clar que no hi ha, en la història de la literatura europea, cap llibre comparable."
Joan F. Mira
El son profund, dins del cap, me'l trencà
l'esclat d'un tro, i jo em vaig redreçar
com qui es desperta violentament;
amb els ulls reposats, els vaig girar
al meu voltant, ja dret, mirant atent
per saber en quin lloc havia anat.
En veritat, em trobava a la vora
de la vall dolorosa, de l'abisme
on ressonen com trons planys infinits.
Era fosca i profunda, nuvolosa,
tan negra que, clavant la vista al fons,
no hi distingia ni una sola cosa.
"Ara baixem cap al món sense llum",
digué el poeta, pàl·lid com un mort.
"Jo hi aniré el primer, i tu el segon."
I jo que m'adoní del seu color,
vaig dir: "Com he de vindre si t'espantes
tu, que en el dubte em dónes confiança?
I ell a mi: "La gran pena que sent
pels d'aquí baix, em dibuixa en la cara
la pietat que tu prens per temor.
Ens empeny un camí molt llarg, anem!"
Així passà davant, i em féu entrar
al primer cercle que envolta l'abisme.
Allà, segons el vaig escoltar,
no hi havia mai plors sinó sospirs,
amb els quals tremolava l'aire etern;
la causa n'era el dol sense turment
de tota aquella multitud tan gran,
feta de dones, d'homes i d'infants.
Infern, fragment Cant IV, 3-30 (pàg. 55-56)
Joan F. Mira
El son profund, dins del cap, me'l trencà
l'esclat d'un tro, i jo em vaig redreçar
com qui es desperta violentament;
amb els ulls reposats, els vaig girar
al meu voltant, ja dret, mirant atent
per saber en quin lloc havia anat.
En veritat, em trobava a la vora
de la vall dolorosa, de l'abisme
on ressonen com trons planys infinits.
Era fosca i profunda, nuvolosa,
tan negra que, clavant la vista al fons,
no hi distingia ni una sola cosa.
"Ara baixem cap al món sense llum",
digué el poeta, pàl·lid com un mort.
"Jo hi aniré el primer, i tu el segon."
I jo que m'adoní del seu color,
vaig dir: "Com he de vindre si t'espantes
tu, que en el dubte em dónes confiança?
I ell a mi: "La gran pena que sent
pels d'aquí baix, em dibuixa en la cara
la pietat que tu prens per temor.
Ens empeny un camí molt llarg, anem!"
Així passà davant, i em féu entrar
al primer cercle que envolta l'abisme.
Allà, segons el vaig escoltar,
no hi havia mai plors sinó sospirs,
amb els quals tremolava l'aire etern;
la causa n'era el dol sense turment
de tota aquella multitud tan gran,
feta de dones, d'homes i d'infants.
Infern, fragment Cant IV, 3-30 (pàg. 55-56)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada