dimarts, 4 d’octubre de 2011

ODA A UNES AVARQUES

Hem trescat junts els camps
lluminosos de l'illa
i hem petjat amatents
arenals d'alga i ones.
Hem tastat el regust
de la sal que als cocons
deixa la tramuntana
i hem pujat per esquius
penyals de dura roca.
Hem nedat en la nit
xafogosa d'agost
i hem ballat amb el vent
a les platges del sud.
Hem gaudit entre cards
i efusius abatzers
aquest cel que ara ens ompl
de tardor i gris ens du
nuvolat cap el fred.

Hem sebrat de records
els tiranys estiuencs
i hem fet lliures haikús
solitaris pel bosc.
Franciscanes, humils,
pell i roda de cotxe,
amb vosaltres he vist
els indrets ancestrals
on batega Menorca
i he notat dins meu,
ple de joia i d'orgull,
que em naixia una pàtria.
Amb vosaltres he estat
tan feliç que ara us dec
un poema d'amor,
estimades avarques.


Ponç Pons

(pàg. 184-185)Dillatari

2 comentaris:

fanal blau ha dit...

Podria ser ben bé la Oda que els escrivís jo a les avarques. Les calço a la primavera, tot just marxa el fred, i no me les trec fins la tardor. Són bonicament austeres.
Aquest poema si que el coneixia! :)
Bona nit, joana.

joana ha dit...

Jajajaja, jo encara les porto (me les he tretes al migdia per fer la foto).
No crec que hi ha hagi ni un sol menorquí/na que no en tengui un parell.
Prest no se'n veurà cap trepitjant els carrers. La tardor, tot i que es faci esperar, acabarà amb elles... fins l'estiu que ve, és clar.

Ponç Pons les coneix bé

Bona nit, Marta i bon dimecres!