i hem petjat amatents
arenals d'alga i ones.
Hem tastat el regust
de la sal que als cocons
deixa la tramuntana
i hem pujat per esquius
penyals de dura roca.
Hem nedat en la nit
xafogosa d'agost
i hem ballat amb el vent
a les platges del sud.
Hem gaudit entre cards
i efusius abatzers
aquest cel que ara ens ompl
de tardor i gris ens du
nuvolat cap el fred.
Hem sebrat de records
els tiranys estiuencs
i hem fet lliures haikús
solitaris pel bosc.
Franciscanes, humils,
pell i roda de cotxe,
amb vosaltres he vist
els indrets ancestrals
on batega Menorca
i he notat dins meu,
ple de joia i d'orgull,
que em naixia una pàtria.
Amb vosaltres he estat
tan feliç que ara us dec
un poema d'amor,
estimades avarques.
Ponç Pons
(pàg. 184-185)Dillatari
2 comentaris:
Podria ser ben bé la Oda que els escrivís jo a les avarques. Les calço a la primavera, tot just marxa el fred, i no me les trec fins la tardor. Són bonicament austeres.
Aquest poema si que el coneixia! :)
Bona nit, joana.
Jajajaja, jo encara les porto (me les he tretes al migdia per fer la foto).
No crec que hi ha hagi ni un sol menorquí/na que no en tengui un parell.
Prest no se'n veurà cap trepitjant els carrers. La tardor, tot i que es faci esperar, acabarà amb elles... fins l'estiu que ve, és clar.
Ponç Pons les coneix bé
Bona nit, Marta i bon dimecres!
Publica un comentari a l'entrada